Dreceres

dissabte, 2 de desembre de 2017

Batea: els confins de Catalunya

Quan a les 9 del matí comencem a pedalar els 10 que sortim: Ramon C, Josep, Carles, Ignasi. Sergi U, Miquel, Ramon L, Sergi A, José Luis i Xavier L fa un fred que pela o més ben dit, tenim una sensació tèrmica molt freda ja que la baixa temperatura s'ha associat amb un ventet no massa intens però suficient per deixar-nos gelats en poc temps, de fet molts no han tingut tacte ni a les mans ni al peus en tot el matí, però al menys fa sol i la visibilitat és magnifica.

Iniciem el recorregut fent un petit reconeixement del poble visitant la plaça, el carrer major amb els pòrtics i l'església. Molts es sorprenen de no haver-ho vist mai malgrat haver estat diversos cops a Batea.
A la sortida del poble ja tenim el primer error en el disseny de la ruta ja que ens posem per un pedregar costerut que fa que la gran majoria anem a peu per ser totalment intransitable el lloc per on hem dibuixat el track quan el més senzill hauria estat seguir pels carrers del poble fins a trobar el camí per on iniciar el recorregut.
Un cop ja som a la pista de terra i després de passa la carretera per sota comencem a pujar suaument fins que seguint la traça ens posem dins d'un bancal d'oliveres fins trobar una sendera molt pedalable que ens fa passar una estoneta agradable que ens deixa a l'antiga carretera de Maella.
La deixem no gaire després per tornar a pista de terra que seguim en pujada fins entrar en una sendera amb forta pujada inicialment per després anar planejant durant una estona en un tram molt pedalable fins que arribem al final de la cresta i iniciem un fort i pronunciat descens que a tots menys al Sergi A, el nostre especialista, ens obliga a caminar gairebé tota l'estona fins arribar al peu del single, sort que ha estat relativament curt amb algun interval d'anar damunt de la bici.
Quan tornem a ser a una pista de terra i després de travessar la carretera de Maella, ens trobem amb una forta rampa que superar 20 m de desnivell en molt poc tros i que fa que tinguem de treure la màxima potència de les nostres cames fredes i mig adormides. Seguim pujant de forma molt més suau fins a coronar el collet de Vallmitjana que continuem per la cresta amb bones vistes sobre les valls tan a dreta com a esquerra fins que s'acaba i comencem una nova sendera amb forta pendent que ens torna a obligar a fer bastant camí a peu, al final tothom arriba sense cap problema i el que s'ha pogut ho hem baixat. Han estat dos descensos superiors a les nostres possibilitats però el Sergi A diu que ha xalat força.
Ara ja pel fons de la vall ens anem apropant fins al llogaret de Pinyeres, amb lleuger descens però de cara a vent el que fa que tinguem de seguir pedalant amb força. A Pinyeres parem a fer un petit mos i visitar la capella que hi ha i contemplar la certa importància que tenia quest indret abans ja que ara són un grup de cases enrunades.
De Pinyeres anem seguin la vall del riu Algars, anant remuntant-la entre mig de finques plantades de vinya i oliveres, ens adonem de la bona terra que hi ha al terme de Batea on les valls són de terra franca sense pedres que ara que tenen aigua per regar asseguren collites anualment.
Ens sorprèn trobar el riu Algars totalment sec, solament hi ha algun toll però en cap moment veiem córrer aigua, l'únic que podem observar son les roques erosionades talment com si les urpes d'un gat gegant les haguessin esgarranyat.

A l'alçada del mas del Negre deixem la vora del riu i comencem a remuntar per vall perpendiculars al riu, a dalt veiem els molins de vent i és la fita que hem d'assolir per poder començar a retornar cap a Batea.
Iniciem la pujada per una vall ampla, Antubés, fins que trobem una rampa duríssima que en un tram curt remunta 40 m. Hem de pedalar fort per superar-la, és exigent, sort que ha estat curta i un cop superada ens situen a la cresta entre dues valls que anirem remuntant de mica en mica, sempre gaudint de bones vistes sobre les valls tan a un costat com a l'altre, fins al coll de Caseres on hi ha 2 aerogeneradors. A la llunyania veiem ja Batea per sota d'on som, així que avall va que fa baixada!
El sol ja ha començat a escalfar una mica però amb l'aire que fa no es nota encara. Ens tapem bé i comencem el descens ràpid per pistes en bon estat que fa que en un no res ens trobem al fons de la vall del Pi que solament caldria resseguir-la una mica i ja estaríem a la fi, però aquí tonem a tenir un error de disseny de la traça i ens desviem per remuntar per un cami amb una pendent impossible i amb el terra totalment pedregós, es a dir, a caminar una estona per remuntar fins el camp de tir i ara sí, a vall fins a Batea.
Arribem freds com ha estat el dia però havent conegut un territori que ens ha sorprès per les seves valls amples, amb els fons treballats i els vessants plens de bosc de pi, vistes llunyanes amb els pobles ja situats a la Franja d'Aragó.
Bona sortida i sobretot un bon premi amb el dinar que també avui hem gaudit.
Distancia del recorregut: 37 km
Pujada acumulada: 700 m


dissabte, 18 de novembre de 2017

Pels peus del Montsant

Matinada fresca, gairebé freda, la que es presenta, amb el cel tapat per possible boira alta, el que fa complicat encertar la roba que caldrà posar-se per afrontar el dia en terres llunyanes, normalment més fredes que les nostres, sabent que tindrem molts de trams amb forta pujada i segurament que apareixerà el sol a mig matí. En general els que hi anem: Josep, Carles, Sergi U, JuanLu, Ramon L, Sergi A, Juan, José Luis i Manolo; opten per roba d'hivern, val més passar calor que refredar-nos.
Quan arribem a Cornudella fa molta fresca pel que muntem ràpidament les bicis ens preparem i comencem a pedalar per entrar en calor i tant que hi entrem doncs tot seguit comença la pujada cap a l'ermita de Sant Joan del Codolar. Iniciem el recorregut travessant el poble de Cornudella, per la plaça de la Vila i per carrers estrets i ombrius, i tot seguit ja pel camí formigonat que ens ha de pujar a l'ermita del poble.
Entrem immediatament en una bona temperatura corporal que ja no deixarem en tot el dia i comencem també a xalar amb la vista de les parets del Montsant vers on ens dirigim directament. En una raconada veiem ja els xiprers de l'ermita i com sempre ens trobem un seguit de giravolts amb unes fortes rampes que anuncien que ja hi som. A la plaça de l'ermita ens parem tots per poder observar l'amplia vista que tenim als nostres peus i emprendre tot seguit una sendera que surt ascendent i que cal treballar força fins assolir un estrat rocós per damunt del qual ja anirem circulant gairebé en pla fins a Albarca.


Aquesta sendera es senzillament espectacular, va sempre per la vora del tallat de la llisera el que fa que tinguem d'anar totalment concentrats per on posem la bicicleta i sort en tenim que de tant en tant hi ha un petit replà formant un balcó que aprofitem com a mirador de tota la fondalada que tenim als nostres peus. És un dels millors moments dels dia ja que a més de la immillorable vista que gaudim ens impregnem d'una pau superba donada per una manca absoluta de vent, que fa que els sons més ínfims i llunyans ens retronin a les orelles fins fer-nos mal, sembla que ens sàpiga greu parlar per la por de trencar el silenci que respirem.
Molt més de pressa del que esperàvem, ja que la sendera ha estat molt rodadora, ens trobem a la vora d'Albarca on ens hi arribem per conèixer el llogaret i esmorzar tot prenen el sol en una balconada que hi ha darrera l'església.
La sortida d'Albarca implica un canvi radical del recorregut, entrem a la vessant nord del Montsant, es nota amb la temperatura i amb la vegetació que ja es molt més intensa formant inclús bosc de pi. Ja no hi ha sendera, és pista ampla encara que amb dificultats pels escòrrecs que s'hi han format, però en general és molt ràpida i fem força via fins a les ermites d'Ulldemolins. Mirant a la nostra esquerra anem contemplat els espadats del Montsant umbrivols i grisos.
A l'ermita de Santa Magdalena tornem a entrar en una sendera molt rodadora que sense perdre cota va flanquejant la vessant fins damunt de l'ermita de Sant Antoni, on primer per camí i després per sendera amb trams amb pendent i escalons rocosos baixem fins al fons del barranc de Sant Antoni en el punt en que conflueix amb el riu Montsant.


Fins aquí hem tingut bons moments, el tram de pujada tot i que intens ha estat curt i després molts trams de diversió planejant i amb pendent sempre favorable, però aquí comença la pujada llaga en que haurem de salvar un desnivell de mes de 400 m amb 10 km de recorregut, així que posem la marxeta i amunt que fa pujada.
Al passar per Ulldemolins aprofitem per fer un passeig pel seu interior i fer-nos una idea del poble entrant per la plaça de l'església i sortint per l'ermita que hi ha a l'altra punta del poble. Continuem per un tram de camí asfaltat amb pendent sostinguda i quan ja portem la mitat del desnivell que tenim de pujar el deixem per continuar per pista de terra. El primer que observ em és el canvi de terreny que hi trobem, aquí la roca que apareix és totalment diferent de la que hi havia a l'altra part de la vall, a la falda del Montsant. La pedra és com pissarra i les pedres són anguloses i el terra és sorrenc, la vegetació que anem trobant és també totalment diferent i en general són alzines, sembla que ens hagem desplaçat a un indret llunyà. Que diferents les dues vessants de la vall!.
Quan travessem la carretera que puja a Prades seguim per pista, anem a contemplar una vista de la fondalada on hi ha Cornudella i continuem pujant, primer per pista i després per sendera treballosa fins situar-nos sota d'una línia elèctrica que haurem de seguir sempre per sendera amb pujada que ens farà treballar força. És uns línia recta, al fons tenim la muntanya de Prades culminada pel Pla de la Guàrdia, on vàrem ser-hi fa uns anys, i la sendera va fent escalons, un d'ells totalment infranquejable pedalant, i la resta ens obliga a treure el millor de cadascú per poder-los superar. Espremuts arribem al coll d'en Salvadoret on un cop recuperat el ritme cardíac ja solament ens quedarà baixar fins a Cornudella.
El que pensàvem que seria un descens ràpid per pista de terra esdevé un descens molt treballós per pista sí però amb un terra totalment desfet, ple de pedres anguloses, amb forts escòrrecs i trams amb pendent forta que fa que tos tinguem de treure la màxima habilitat per poder baixar sense cap incident. Tos pensem que sort que ho fem en aquest sentit perque pujar-ho hauria estat mortal.
Malgrat tot la baixada és preciosa, sempre per dintre de bosc força espiés, vessant nord humida i sense haver de pedalar gaudint de la velocitat i agilitat en les traçades. A final de la baixada deixem el camí principal per enfonsar-nos al barranc de l'Argentera per trobar una sendera molt ràpida i fàcil de circular que ens torna a portar al camí per on baixàvem però amb una dosis de diversió extra.
Quan a la fí travessem el barranc ja solament queda remuntar una mica fins trobar la pista de Ciurana i la carretera que ens torna en poc tros a Cornudella.
Un dia excepcional, tots estem eufòrics per les vistes que heu pogut fruir, el temps esplèndid que hem tingut i sobretot pel recorregut que en general ha estat sensacional. Per acabar-ho de rematar el lloc on hem dinat ha estat una elecció extraordinària, on en taula rodona hem pogut assaborir bons plats i compartir la meravellosa experiència viscuda aquest matí.
Distància del recorregut: 38 km

Pujada acumulada: 1050 m

diumenge, 15 d’octubre de 2017

el Tossal d'Engrilló

Per primer cop repetim un destí en les sortides mensuals encara que amb la variació del trajecte per arribar-hi ja que pujarem per on vam baixar l'altre cop i a més farem unes senderes que molt segur ens faran gaudir una bona estona. Avui marxem 11 ciclistes: Ramon C, Josep, Carles, Miquel, Ramon L, Sergi A, Jose Luis, Xavi A, Lluís, Arturo i Ignasi B, amb el suport d'Ignasi A que per raons laborals solament ens pot oferir suport logístic.

Quan a un quart de nou arribem a Prat de Comte fa una temperatura ideal, amb núvols que tapen les crestes de les muntanyes però s'espera un gran dia i també una gran pujada pel que els nervis es surten i ràpidament iniciem la pedalada.

Després de fer-nos les fotos per deixar constància dels participants comencem a pedalar en direcció a Horta de Sant Joan i just al sortir de Prat de Comte ja deixem la carretera per prendre un camí paral·lel a ella que ens dura fins l'inici del camí que ens ha de portar directament al peu del cingle on hi ha el salt de Viloubà.
Aquest primer camí és molt dolç de fer i el primer tram del camí que ens endinsa en direcció al Ports també però un cop travessem el barranc del Salt, límit on es pot arribar amb vehicle motoritzat, la pista esdevé molt més pedregosa i les rampes més dures ens fan treballar bastant per superar-les encara que tots les passem sense més problemes.

Al poc de fer un gir pronunciat a l'esquerra per resseguir per sota el cingle la pendent es molt més suau i al superar un petit collet ja estem tots recuperats i a punt per fer, ni que ens dolgui, un descens de gairebé 100m de desnivell per trobar la pista que ens ha de pujar fins a la Refoia.
Ens han dit que son 9 corbes que cal anar comptant per saber els que ens falta per superar aquest primer escaló i poder tenir un cert descans, així que tots decidits enfilem la pista, que per cert es confirma que el seu estat és immillorable dons s'ha picat la pedra i petjat el terra deixant-la amb una superfície molt llisa sense cap defecte. Malgrat tot són 2 km en que es puja 200 m de desnivell, es a dir amb una pendent mitjana del 10%. Comencem a pujar i a guanyar altitud i sigui per que estem forts o per que la vista ens preciosa i amplia que ens oblidem de comptar les corbes i gairebé tothom sense adonar-nos-en ens trobem a la part superior d'aquest tram i gaudim tant de saber-nos a dalt com de l'espectacular panorama que dominem de la vall de Prat de Comte i de tot el recorregut que hem fet.

Continuem allunyant-nos d'aquesta paret vertical per endinsar-nos cap al pla de la Refoia i en la confluència amb el camí que puja de Paüls ens arribem al Mirador sobre la vall d'aquest poble que es veu amagat darrera del Roquer de Migdia. Als nostres peus veiem el camí per on vam pujar ara fa uns anys.
Continuem una mica fins a la bassa de la Refoia, ara per pendent molt suau, i quan hi arribem ens trobem a l'Ignasi A que ens ha preparat un aperitiu a base de fruits secs, dàtils, coca d'avellana,... que és una glòria en aquest moment que ja hem fet gana. Descansem una mica, ens refem de l'esforç, ens alimentem i bevem i ja solament queda poc més d'un km per coronar el Tossal.

Llàstima que en aquest punt entrem dintre dels núvols que el vent de mar va originant constantment i perdem tota visibilitat i esperança de poder gaudir de l'extens paisatge que s'albira des del cim. És tanta la humitat que porta l'aire que l'únic tros que esta xorrant d'aigua, inclús amb fang, és sota un gran pi on està plovent l'aigua que es condensa a les seves fulles, un contrast brutal amb la terra seca que hi ha per tot arreu.
La darrera rampa per arribar al refugi que hi ha dalt del Tossal, sense haver estat despedregada, és fa dura per que requereix a més de força habilitat per superar les pedres soltes de la superfície. Tots ho superem per que sabem que ja és la culminació d'un repte important que ens havíem marcat.
La fotografia feta al cim es difuminada per la boira però ningú podrà negar que tots hi érem.

No ens hi quedem gaire ja que a més de no veure res fa bastant d'aire i ens estem refredant pel que iniciem el ràpid descens per la pista, llevat de l'Ignasi B i el Sergi A que baixen per una sendera que surt des de la plaça sota el refugi i que porta altre cop a la pista després d'un parell de corbes. Continuem baixant molt ràpid per la pista fins passada la bassa per agafar, ara ja gairebé tots, una sendera que passa per l'altre costat de la Refoia i que és força divertida, no massa difícil i un cop passat el pla transcorre per un bosquet amb molta pinassa al terra que la fa molt distreta i agradable de fer.
Tornem a la pista per on hem pujat just al cap damunt de la paret de les 9 corbes que la baixem esperitats amb una xalera espectacular, malgrat que havíem donat indicacions de baixar amb molta precaució, cosa que hem fet però no hem pogut retindre gaire la velocitat.
Gairebé a la mateixa cruïlla on a la pujada hem trobat la pista bona, prenem un GR que ens ha de portar fins al mateix Prat de Comte.
El sender és força apte per a la majoria, té trams bastant plans, nets, amb el pis de terra al començament i en general. De tant en tant hi ha algun tram més pedregós i amb escalons però molt factibles de fer i així anem baixant lentament encara que també trobem algun tram que s'ha de treballar i remuntar algun metre de desnivell. En general ha estat un sender amb trams complicats però que hem fet amb molta seguretat i al arribar a baix tots estem eufòrics.
Ara solament queda ja arribar a Prat de Comte fent un petit tram de l'antiga carretera , guardar les bicis i anar a visitar la fira de l'aiguardent que justament aquest cap de setmana fan en aquest poble. Un esdeveniment força curiós que un poble que no té ni un sol cep tingui tant arrelat l'elaboració d'aiguardent fruit de la destil·lació de vi.

Sortida curta però intensa que ens ha deixat un molt bon gust de boca, tant pel recorregut com pels aiguardents que hem provat.
Recorregut: 25 km
Desnivell de pujada acumulat: 900 m




diumenge, 17 de setembre de 2017

Riba-roja d'Ebre

Primera sortida mensual de la campanya 2017/18 un cop acabat el període de vacances de la majoria. S'ha notat amb una gran afluència de ciclistes: Ramon C, Josep, Carles, Ignasi A, Sergi U, Miquel, Xavier N, Ramon L, Sergi A, Jordi R, José Luis, Xavi A, Gerard, Sergi E, Cristina G i Simon.
track del dia
Quan arribem a Riba-roja d'Ebre abans de 2 quarts de 9 del matí fa fresca, sembla que ja l'estiu hagi marxat i tothom anem amb jaqueta i fins i tot alguns amb pantalons llargs. De fet quan comencem a pedalar o a córrer tenim veritable fred ja que sense fer gens d'escalfament la baixada sortint de Riba-roja ens deixa amb moltes ganes de començar realment a pedalar per poder entrar en calor.
Tan d'hora agafem la carretera que puja cap a la Fatarella per la vall de Ribes tot canvia, ja no notem fred, ara la temperatura és nota molt agradable i sense gens d'aire el que dona ganes de seguir pedalant. Pugem 4 km per la carretera on trobem rampes força fortes, indicat entre el 12 i el 14% de desnivell, superades sense cap problema, encara estem frescos, i al cap de 4 km a l'alçada de les Modorres, la deixem i sortim per l'esquerra per ara ja agafa la pista de terra que ens ha de pujar als Montserrats.
Aquí les rampes ja son més fortes, superant en algun tram el 20%, i ens comencem a allargar, cadascú puja al seu ritme amb tranquil·litat i gaudint encara d'un bon paisatge, amb finques d'oliveres intensives al fons de la vall de les Modorres que deixen dibuixades les corbes de nivell de la vall.
A mitja pujada ens trobem a Ramon Puig que ens està esperant per ensenyar-nos un forn d'oli de ginebrer que hi ha a la vora del camí. Ens dona un seguit d'explicacions molt interessant de com extreien en el passat l'oli de la fusta del ginebrer femella mitjançant una destil·lació en sec. Ha estat una estona de descans que ens ha anat de meravella per emprendre la resta de pujada que sabem que serà duríssima.
Els 2 darrers km de pujada són realment excepcionals, mai havíem fet unes rampes tant i tant dures, amb pendents superiors al 30%! i continuades!, que han fet que tothom hagi tingut de descansar o continuar a peu per poder culminar la remuntada. Ningú s'ha queixat de la duresa i és que tots tenim les ganes de superar els reptes que ens proposem i de fet la majoria de cares al arribar a dalt són alegres malgrat l'esforç realitzat que reflecteixen.
Es l'hora de reposar forces, esmorzar, beure i sobretot comentar la proesa realitzada a mida que els ciclistes anem arribant. Un cop ja refets és l'hora del gaudi i iniciem el descens per una sendera que ja havíem fet al juny del 2014, la de l'Hedra, i que és força practicable llevat de dues rampes molt llargues que per prudència la majoria fem a peu.
A mig recorregut es poden veure unes vistes molt amplies sobre el pantà de Flix i tota la Ribera Alta que fa que ens hi aturem una estona a contemplar-les.
Al final de la sendera tots arribem sense cap problema i tornem a sortir a la carretera per pujar un tros curt per sortir per un camí no gaire transitat, per l'herba que hi ha, que ens pujarà als Valencians.
Aquesta segona pujada del dia, tot i ser forta, és molt més pedalable que l'anterior i tothom la puja més o menys lentament, ja que el terra segueix tenint molta pedra solta que obliga a treure a tothom la seva perícia per a remuntar-la.
Ara solament queda ja baixar a la vall de la ermita de Sant Francesc de la Fatarellla per una pista ampla, amb pendent molt uniforme que fa que agafem força velocitat tot i que amb la graveta que hi ha fa que tinguem d'extremar les precaucions per a no patir cap caiguda. Al arribar al fons de la vall la pista està asfaltada i en un no res ja som a l'ermita que ja em visitat en altres sortides.
Continuem en baixada, ara amb molta menys pendent fins a la carretera on ja tenim la cua d'un braç del pantà de Riba-roja amb una bonica estampa de les barques amarrades al moll del càmping.
Per carretera ens arribem, tot contemplant les diferents raconades, fins a la presa on ens tornem a trobar a Ramon que ens espera acompanyat per un altre amic per ensenyar-nos el centre de maquetes de preses i estudi hidràulic que hi ha una mica més avall.
Passem la presa i fem la visita que també resulta molt interessant observant les maquetes de la presa de Mequinensa, Riba-roja, la Baells, ....
Amb les visites i les pujades que hem fet ja s'ha fet tard i continuem per la pista asfaltada fins al pont del riu i directe cap al cotxe.
Ruta amb la pujada més exigent que hem fet fins ara, amb vistes amplies de la cubeta nord de la Ribera i de les valls de la Fatarella en el seu extrem nord. Dia magnífic en que tothom a gaudit.
Distància del recorregut: 33 km
Desnivell acumulat: 950 m

divendres, 1 de setembre de 2017

PROGRAMACIÓ CAMPANYA 2017/18

16 Setembre: Riba-roja d'Ebre
14 Octubre: Tossal d'Engrilló
22 Octubre: Trobada FÏRA
11 Novembre: Cornudella
2 Desembre: Batea
16 Desembre: Esmorzar de fi d'any
13 Gener: Tarragona
10 Febrer: Ermites cubeta Sud
10 Març: Ermites cubeta Nord
14-15 Abril: (2 dies) Maestrat
12 Maig: Altorricó
9 Juny: Mora – Mar
7-8 Juliol: (2 dies) Pirineu

diumenge, 9 de juliol de 2017

La Torreta d'Orri


Al segon dia de l'estada al Pirineu ens dirigim cap a Portainé amb la fita principal de culminar un pic de muntanya de més de 2.400 m, la Torreta d'Orri.

track del dia
Quan arribem al parking de l'estació d'esquí de Portainé 1675 l'Ignasi s'adona que s'ha deixat les sabates de la bici a l'hostal i no li queda cap més remei que tornar a recollir-les, quedem que pujarà fins a Portainé 2000 i tots els altres anirem pujant mentrestant pedalant i allí dalt ens trobarem tots per iniciar l'ascensió final al pic.
Sortim doncs tots plegats del parking de Portainé 1675 per la carretera asfaltada que puja a l'hotel i estació superior a 2000 m, estem al mig del bosc i la pista pujada de forma continuada amb una forta pendent constant, la vista és amplia cap al nord, la vall de Montenartró als peus, més enllà tota la vall del Noguera Pallaresa que s'enfila cap a Esterri d'Aneu i ben marcada també veiem la vall del Cardós que es desvia cap a la nostra dreta des de Llavorsí.
Quan arribem a la cota 2000 l'Ignasi encara no ha tornat, som ràpids pujant! i no ho sembla o es que era lluny Sort i no troba les sabates. Al poc de ser-hi adivinem el seu cotxe que està pujant i l'anem seguint pel camí que ja hem fet, quan arriba tot està en ordre, li preparem la bici mentre ell es calça i en poc temps tots ja estem a punt per fer la foto inicial i començar la conquesta de la Torreta que la tenim al nostre davant, impressionant, i amb molt de respecte comencem a pedalar desitjant poder completar-ho amb èxit tots els que hi som.
Les primeres pedalades son fàciles per una zona planosa però de seguida, quan passem a l'altre costat de la coma, la pendent s'incrementa força i veiem una rampa que ens espanta per que creiem que serà infranquejable, però quan ja estem al seu inici ens adonem que la pista de pujada gira a la dreta i amb una pendent més assequible ens permet anar guanyant alçada.
ara deixem la coma de l'estació d'esquí i ens anem desviant cap a ponent per dintre de bosc encara fins arribar als rasos de l'Orri on els arbres s'acaben i al girar un revolt pronunciat ja veiem la nostra fita a dalt de tot. Anem remuntant pel crestall divisori d'aigues i poc a poc ens anem apropant gairebé com disimulant per a no espantar-la i quan no ens adonem ja hi som, Pic de l'Orri CONQUERIT!!!!!.
Estem a 2.430 m i la panoràmica és molt amplia, a l'est veiem la vall del Segre, al sud la serra de Boumort, a l'oest i nord la vall del Noguera Pallaresa amb els cims més emblemàtics de Catalunya, el monteixo, la Pica d'Estats, el Montroig, ... a sota veiem les pistes d'esqui i el punt des d'on hem sortit. ara ens adonem de tot el que hem fet i ens sentim feliços, sens nota a tots a la cara amb un somriure que reflexa la felicitat interior.
Des d'aquí sabem que ja tot es fàcil, comencem a baixar camp a través, pel mig del prat, fins a trobar el camí que cap a llevant ens portarà a Sant Joan de l'Erm.
Estava preparat per trobar un camí en mal estat però contrariament al previst trobem una pista força bona, amb pendent que fa que les bicis volin, sobretot les de la gent jove que gaudeixen amb la velocitat.

Ràpidament estem ja a la cruïlla de la pista que va cap a la coma de Rubió però que nosaltres seguim en direcció contrària per anar al nostre destí. A mig camí ens parem en un mirador des d'on veiem la seu d'Urgell al fons de la vall i ens preparem per tornar a entrar al bosc per anar cap a Sant Joan.
En arribar al coll de la Culla ens dividim ens dos grupets, uns quants segueixen per la pista i seguin el track fins a Sant Joan, la majoria volem una mica de sendera i sabem que des d'aquí es pot baixar directament a Sant Joan pel mig del bosc per un corriol que no sabem com serà però que esdevé molt fàcil, ràpid i molt divertit, sortejant arbres, arrels,... tot ell molt net i de bon fer el que fa que en un no res arribem a Sant Joan i tinguem d'esperar a la resta per anar a dinar.

Després de menjar el temps ha canviat, està fosc i sembla que pot ploure en qualsevol moment. Sortim pel camí que ens durà a Sant Joan de l'Erm vell que en un principi és pla, que que gairebé no hi ha diferència de cota fins al punt des d'on hem sortit al matí i podriem dir que així és encara que ens trobem fortes rampes que ens fan apretar forts els pedals però en general podem gaudir del bosc espès que hi ha en aquesta vessant nord de la muntanya.

Sant Joan de l'Erm vell resulta ser unes ruïnes que solament deixen entreveure la importància que podeia tenir en un passat.

Fem aquest flanqueig del massís muntanyos amb certa facilitat i rapidesa, entrant i sortint segons les diverses valls o barrancs fins trobar la carretera que hem pujat al matí i que cal que remuntem un parell de km fins arribar al punt sortida i final de la jornada.
Distància recorreguda: 33 km
Desnivell acumulat: 900 m

Podriem dir que aquesta jornada ha estat del tot diferent de la d'ahir ja que hem anat pràcticament sempre per dins del bosc, hem fet un cim i hem vist diverses valls. En general aquesta estada ens ha resultat més asequible que la de l'any passat, serà que estem més forts? serà que les pendents no eren tant pronunciades? serà que feia una tempertura més suau?... el que ha estat és una estada magnifica en que tots els que hem participat ens ho hem passat d'allò més bé, amb una harmonia perfecta, formant un grup molt compacte. 
SENSACIONAL!!!!


dissabte, 8 de juliol de 2017

La vall d'Àssua

Segona estada al Pirineu, aquest any al Pallars Sobirà, que des de Sort fem les dues valls que hi ha al seu voltant. Aquest any som 11 els que ens hem apuntat: Ramon C, Carles, Ignasi A, Miquel, Xavier N, Sergi A, Sergi E, Lluís, Cristina G, Ignasi B i Jordi F.
El primer dia anem cap a la vall d'Àssua per veure, si el temps ens deixa, unes amplies panoràmiques de tot el Pirineu, per la pista més llarga per sobre dels 2000 m.
Pugem amb els cotxes fins a Sorre on comencem la pedalada que ens ha de portar al cap damunt de les antigues pistes d'esquí de Llessui.
track del dia
Sortim del poble que esta a una alçada de 1070 m i iniciem l'ascenció per la carretera que porta a Llessui, el dia és tranquil i la pendent és força factible, anem pujant i amb 5 km ja som al poble a una alçada de 1400 m.

Al sortir del poble ens trobem que la pista continua asfaltada i gairebé plana fins que arribem al que devia ser el parking de les pistes d'esquí on s'acaba l'asfalt i comença la pujada per pista amb el terra força bo que ens permet anar pujant tranquil·lament però sense deixar-nos descansar gens ja que la pendent ascendent és constant. Després d'un flanqueig llarg trobem 5 paelles enllaçades que ens remunten 200 m per continuar per un altre flanqueig i 4 corbes més que ens deixen ja gairebé als 1800 m d'alçada per amb 2 trams llargs assolir els 1950 m on hi ha les instal·lacions abandonades del l'estació d'esquí. Just abans d'arribar-hi ens trobem un ramat de vaques que no ens deixem passar i hem de travessar per poder continuar.

Just quan arribem en aquest punt comencen a sonar trons i es veu que ve una tronada cap a nosaltres pel que decidim refugiar-nos a l'interior de les instal·lacions i esperar que passi. Ha estat una bona decisió ja que després d'una hora, que hem  aprofitat per descansar i menjar, el cel es comença a obrir i podem continuar sense haver-nos mullat encara que si que estem molt freds ja que la temperatura es força baixa.

Ara la pendent és molt més suau i podem anar pedalant amb facilitat tot gaudint d'unes vistes amplies ja que els núvols són alts i la visibilitat és força bona. Als nostres peus tenim 600 m d'una vessant gairebé vertical on es formen grans barrancs tot ratllant els prats que hi ha cobrint tota la superfície.

Ens apropem a veure el coll del Triador a 2200 m per contemplar la vista sobre la vall Fosca i el poble d'Espui al nostres peus, senzillament espectacular.
ara ja el trajecte es molt suau, primer amb lleuger descens, una petita remuntada i seguim en lleugera pendent favorable fins a la raconada de Mainera.
Després de contemplar el salt i el riu que ve dels llacs continuem ara en ascensió fins al colletó de la Portella a 2250 m, el punt més alt de la jornada.

Des d'aquí fins a Caregue tenim un descens de més de 1000 m que fa la delícia dels baixadors. Al començament i mentre anem per la pista principal el terra és força uniforme fins que al prendre la pista que ens ha de portar de retorn la pendent és molt més forta i hi ha escòrrecs al camí que cal anar salvant amb compte, malgrat la velocitat esdevé frenètica per a la majoria i la rialla es marca als llavis.
Son 15 km de baixada continuada, que solament la deixem un moment per anar a veure l'ermita de la Mare de Deu de la Muntanya i continua fins a Caregue.

A l'arribar al poble ja entrem en asfalt continuant baixant fins al pont de Berasti on comença una remuntada de 70 m en 1 km que a aquestes hores ens sembla ja una paret.
Arribem a la carretera on hem començat i tot seguit ja som a Sorre.
Distància del recorregut: 48 km
Desnivell acumulat e pujada: 1.450 m