Dreceres

dissabte, 14 d’abril de 2018

El Maestrat guadalopí


Aquest cop tenim una sortida doble, de dos dies, per una zona propera però al mateix temps molt llunyana en el nostre pensament i totalment desconeguda per a la majoria de nosaltres, el Maestrat.
Ens desplacem a Castellote en Ramon C, Josep, Ignasi, Carles, Ramon L, Jose Luis, Roger i Simon a més del Jordi M i Montse R que també ens acompanyen i ens faran una feina molt important i poc reconeguda com portar-nos les pertinences necessàries per passar la nit a Pitarque.
La nostra intenció es resseguir el congost del Guadalope des de Castellote a Pitarque pujant pe seu marge esquerre i tornant pel dret, evidentment per dalt de les muntanyes que el formen ja que és impracticable pel seu interior.
Etapa 1
Quan a les 9 del matí estem tots preparats per sortir el dia està molt tranquil, el cel està ple de núvols però no té cap intenció de ploure i la predicció per avui i demà és bona. Havíem tingut molt dubtes de poder-la fer ja que el dimarts havia nevat en aquesta zona i dijous va ploure i temíem molt poder-ho trobar tot amb molt de fang però com els darrers dies sembla que hagi aguantat al final ens hem animat i esperem poder fer el recorregut sense problemes. Així que, decidits, ens pugem a la bici i cap a major l’aventura fins ara projectada pel grup, 110 km amb 3500 m de desnivell acumulat, sense cap sortida possible.

Just comencem a pedalar ja comencem a pujar fortes rampes ja que sortim per la part de dalt del poble per remuntar la serra de los Caballos que ens espera amb una rampa de 2,5 km amb forta pendent. Això és el que ens pensàvem per que la realitat ha estat molt pitjor ja que solament començar la pendent més forta ens trobem que el terra és molt tou i en tant sols 300 m ens quedem amb les bicis plenes de fang que ens obliguen a parar i intentar netejar-les una mica per a que ens permetin rodar. Primer entrebanc greu que gairebé ens obliga a desistir i sort que el Carles ha pogut passar i quan ens adonem ja esta a dalt esperant-nos que ens empeny a continuar i esperar que millori. Aquesta pujada esdevé duríssima, la pendent és realment forta però factible ara que no estem cansats però el fang ens té amb molta tensió i la bici cada cop pesa més.
Al final, amb trams a peu, superem aquesta primera barrera i a dalt el terra està molt millor i podem continuar ara sense problemes. La vista comença a regalar-nos moltes sorpreses com muntanyes nevades en la direcció que ens dirigim. De fet la neu no està tant lluny ja que en aquest altiplà per on circulem ara trobem alguna placa de neu que la trepitgem per gaudir nostre i fer-nos passar l’ensurt el fang.
Ara fem una mica de recorregut amb rapidesa mentre anem entre camps de cereal que tot just acaba de nàixer o encara no ha iniciat la seva crescuda, i que encara s’incrementa molt més quan enfilem la baixada que ens porta a Las Cuevas de Cañart. Les llomes que hi ha al voltant ens mostren la duresa d’aquest territori on no hi ha vegetació amb capacitat d’arrelar-hi.
Quan hi arribem ens parem a recuperar forces i començar a preparar la que serà l'ascensió més forta del dia, ens seiem a menjar el primer entrepà del dia i fem un beure. En acabar anem a visitar les ruines d’un monestir que hi ha al poble i a vall cap a Ladruñan passant abans per un estret sorprenent per on ha de passar tot el desguàs d’aquesta vallada, segur que més d’un cop s’ha endut el camí i no devia deixar ni rastre de per on passar.
Just abans d’arribar a Ladruñan, tan d’hora trobem la carretera, com.encem a pujar, primer per pista asfaltada, fins al poble, i de terra batuda la resta. Fins arribar al desviament de l’Algecira puja suaument i a continuació la pendent s’inclina una mica més però seguim pujant sense problemes, xalant amb les vistes que comencem a divisar als nostres peus i al davant nostre tenim uns penya-segats imponents. Superem un primer coll i continuem per una zona mes o menys plana fins que baixem a un mas, la Tejeria, per trobar-nos a continuació unes rampes impressionants, amb trams que superen el 25%, amb el terra força pedregós -ja no recordem el fang del matí- que ens fa treure tot el que portem per poder-ho superar. Ha estat 1 km que ens ha buidat totalment.
Tram curt de baixada i ens trobem una font, ara no ens diu gran cosa però si arribar a fer calor ens hauria anat de meravella. Aprofitem per beure i continuem pujant i gaudint de la vista del congost que s'endevina als nostres peus i de les impressionants serralades que hi ha al altre costat, per on haurem de passar demà.
Sembla que la pujada no s’hagi d’acabar mai, sort en tenim que de tant en tant hem de parar per que no ens podem aguantar de contemplar l’estens panorama que sens va obrint a cada revolt i contemplar tot el trajecte ja recorregut. A mitja pujada passem per un tram d’obaga on trobem el primer bosc de pins i quan arribem a dalt del Raspador, podem contemplar l’altre vessant on s’obre una esplanada molt gran on segueix sense créixer res, que dur que és aquest territori!
Han estat 10 km llargs, intensos,.. amb una magnifica recompensa, un panorama impressionant i un silenci únic. Estem relaxats o sense forces, però satisfets.
Ara comença un descens llarg però com tot a la vida no dura gaire i anem trobant alguna rampa que cal superar però en arribar a un mas derruït veiem un indicador que ens avisa de descens perillós, i menys mal que ens ho diu per que realment és un descens de vertigen, més d’un ens quedem sense frens i Jose Luis ha de parar com pot amb els peus per terra, al Carles se li acaba la pastilla del darrera i la del devant se li escalfa i deixa de funiconar, però tots baixem sense problemes. A mitja baixada ens adonem que el track que seguim marxa per l’antic camí i cap allà anem, encara molt pitjor que l’anterior ja que la pendent és la mateixa però el terra està ple de pedres que cal anar sortejant i al final acaba amb un corriol pel que sembla mes aviat el llit d’un barranc amb fort escòrrecs, esdevé la diversió del dia!
A baix ens trobem el riu Guadalope i tot seguit un pont medieval molt bonic que ens permet travessar-lo i començar tot seguit a pujar altre cop, son 50 m de desnivell tant sols però ens adonem que les forces ens estan abandonant. Ara anem pel congost del riu i aviat el deixem per continuar seguint el riu Pitarque que també baixa amb molt de cabal.
Passem per vora d’una antiga fàbrica paperera i iniciem la pujada cap a la carretera on el Carles i el Ramon C s’animen a arribar-se fins el mirador de Los Organos de Montoro fent un km extra.
Ara solament ens queden uns 6 km de carretera seguint el riu però encara ens guarda dos trams de congost estret amb túnels inclosos que són una meravella. La pujada final a Pitarque ja ni la notem com tampoc notem les cames quan arribem al poble. Amb quina il·lusió demanem un beure tot recordant la proesa realitzada! Quina felicitat d’haver assolit un repte que creiem gairebé impossible. Ara la pregunta és: com estarem demà? Sabem que l’exigència del traçats és mes o menys com la d’avui i nosaltres molt més madurs...
Solament ens ha mancat avui poder-nos arribar fins el naixement del riu que ens diuen que estat imponent però també ens desaconsellen de fer-ho amb la bici per que està impossible. Demà diu que aniran la Montse i el Jordi i ja ens explicaran com ho veuen i ens portaran la imatge de la ‘Columna’ que s’hi forma.
Distància recorreguta: 54 km
Desnivell de pujada acumulat: 1800 m

Etapa 2
A les ja som a esmorzar, un esmorzar contundent amb un parell d’ous i conserva de carn, un esmorzar de forquila i ganivet contundent que esperem ens dongui suficient energia com per poder fer un bon tram de l’etapa d’avui que encara que no s’espera tan forta com la d’ahir no te gaire a envejar.
A les 9 ja estem neguitosos i ens comencem a preparar les bicis per iniciar la pedalada. El temps està fantàstic, sol, bona temperatura i clama total. Perfecte per anar a fer un gran esforç.

Comencem amb 4 km de descens fins al pont on trobem la carretera que puja a Villarluengo, un port de 4 km més que va pujant i el fem amb força tranquil3litat, no pel trànsit que és inexistent, no passa cap vehicle en tota la pujada, com per la pendent que és força uniforme i tot i que cal pedalar ho pugem fàcilment.
Superat el port hi ha un petit tram de falç pla que ens deixa a l’entrada del poble, desèrtic com tots els d’aquí.
Al sortir del poble ens trobem amb el tram més tècnic de tota la ruta, ja mencionat en la informació que disposàvem, és una antiga carrerada amb pedres clavades i formant escalons. Es fa força bé tot i que cal anar en una mica de compte ja que hi ha trams força irregulars. És un tram amb força pendent i aviat som a la part més baixa on trevessem el riuet per un pont.
A l’altre costat ens trobem ara amb la dificultat més forta del dia ja que hi ha la mateixa carrerada amb el mateix tipus de terra, es a dir, amb escalons el que fa que sigui del tot impossible fer-ho dalt de la bici. Això ens obliga a fer un bon tram espenyent-la. Quan la pendent es fa més suau poden pujar i pedalar i llavors tenim un tram molt bonic en sendera per entre carrasques i un terra força agradable de recórrer fins a coronar el port.
Quan hi arribem i ens disposem a fer un mos passa la patrulla forestal i ens informa que a l’Algecira no hi ha pont i que cal travessar el riu a gual i que com baixa molta aigua serà impossible fer-ho pel que ens recomanen que anem a trobar la carretera de Bordón i arribar a Castellote per carretera. Aixó ens deixa molt preocupats però serà una decisió que caldrà prendre per que no podem arriscar-nos a baixa fins al fons de la vall i no poder passar ni tenir ja capacitat de remuntar. Ara mengem una mica i després ja veurem com ho farem.
El tram que ve a continuació és una esplanada molt gran on trobem un parell de tractoristes que tampoc ens saben informar per desconeixença, ja que ho tenen molt lluny, de com pot estar la situació a l’Algecira, pel que decidim no arriscar-nos i canviar la ruta i desvair-nos a trobar la carretera. Hi havia la possibilitat de baixar per passar per una represa però tampoc tenim clar que es pugui passar-hi, per tant, cap a la carretera.
Malgrat tot encara ens queda un bon tram per endavant per prendre l’alternativa i molt desnivell a superar. Ara tenim per endavant un bon tram de descens que com no el fem amb rapidesa, el que ens permet el terra que hi ha força pedra, preocupats per la pujada que ja hem vist que ens ve per tornar gairebé a la mateixa alçada on estem, però gaudim d’unes vistes de la Muela Carrascosa que son un tallats de roca espectaculars que anem resseguit per la part baixa.
El tram de pujada és força exigent però el podem fer amb molt d’esforç o amb la mica de força que ens queda i amb la convicció que ja serà el darrer que ens obligarà a treure tot el que tinguem. Tots ho afrontem amb resignació i poc a poc tots arribem a dalt on ja podem contemplar el tram de descens que ens caldria fer si haguéssim de seguir la ruta prevista. Era un descens vertiginós també, al menys la part més alta però que no farem per que abans d’arribar ens desviem seguin les indicacions d’una altra ruta de BTT que indica a Bordón.
La ruta que prenem ara és amb una pendent favorable continuada amb el terra ben trepitjat que ens permet anar molt ràpidament i fem molta via en poc temps. Solament trobem unes petites rampes en el nostre recorregut que no ens impedeixin que sense dificultat ens plantem a peu de carretera i ara ja segurs de retornar a Castellote ens parem a fer una segona menjada, beure i descansar una estona ja que sabem que ens caldrà remuntar un bon tram fins a Castellote.
El descens per la carretera, tan solitària com tot en aquesta part de mon, el fem de forma vertiginosa ja que la carretera és molt ampla i l’asfalt és nou i totalment llis. En un tres i no res estem ja a l’alçada de l’embassament de Santolea, en un braç, i tenim de remuntar una mica per superar els contraforts que hi anem trobant fins al mirador de l’embassament on ens fem les darreres fotos en un entorn preciós.
Acabem de baixar fins al llit del riu i ara ens queda ja solament remuntar en 2,5 km el desnivell fins a Castellote. Ara tots tenim ganes d’arribar així que cadascú segons les seves forces posa la marxa que li convé i poc a poc ens dirigim fins al punt d’arribada. Quan passem per on passava la ruta inicial ningú té esme de seguir-la i ho deixem per acabat, arribem al poble i ens trobem a Jordi i la Montse que ens estan esperant. Nosaltres estem morts però la felicitat que tenim per haver superat aquesta fita que ens havíem marcat és immensa.
Quan fem un beure tos asseguts al bar la xalera ens surt a cada paraula i som feliços!
Distància del recorregut: 53 km
Desnivell de pujada acumulat: 1500 m



dissabte, 10 de març de 2018

Ermites de la Dreta de la Cubeta Sud de la Ribera

Quan ens llevem per preparar la sortida veiem que la nit passada ha plogut i ara hi ha boira, encara que una mica alta, i esperem que el pronòstic del temps es compleixi i faci un matí amb sol i si torna a ploure ja sigui ben entrada la tarda quan ja tornem a ser a casa. De moment la temperatura és força bona pel que ja decideixo posar-me gairebé d’estiu amb pantaló  i mallot curts, encara que també em poso la jaqueta prima per està bé a primera hora. Així havia hi ha una forta variació de vestimenta entre els que ens trobem: Ramon C, Josep, Ignasi, Miquel, Carles, Ramon L, Sergi A, Jose Luis, Joan, Xavi A i Simon, uns de curt i altres encara d’hivern. És la primavera!
Quan a les 8 comencem a pedalar els que coneixem el recorregut tenim una mica de precaució, sabem el repte que tenim per endavant, mai hem considerat la pujada a l’ermita de Garcia com un entremès de la resta de sortida, sempre ha estat el plat principal i després els postres suaus, per tant avui hem de dosificar al màxim per poder  acabar amb garanties.
Amb suavitat comencem a pedalar cap a l’estació i als plans per iniciar la sendera del barranc de Garcia i malgrat les consideracions fetes fins ara ens proposem no estalviar-nos res, així que quan som al poble pugem cap al cementiri i anem a trobar el camí de l’ermita per l’obaga. Una primera pujada potent que ens acaba de despertar, sort que és curta i amb paciència tots la superem sense cap problema.
Quan ja som al camí de l’ermita de Santa Magdalena de Garcia cadascú pren el seu ritme i als que no hi han estat mai els aconsellem que ho facin tot sense esforçar-se gaire que ja arribarà el moment que caldrà posar tot el que tinguem. Així anem fent fins a l’inici de l’últim tram on cadascú ho fa com pot  però tots arribem dalt i contents per haver superat aquesta fita que és de les més dures de la comarca.

 Pujant ja ha sortit el sol i hem deixat la boira al nostres peus, alguns ja ens posem de curt per gaudir del dia. Un mosset per recuperar forces i ens tirem cap avall però tot seguit ens desviem cap a una llarga sendera que no havíem fet mai i que resulta força pedalable, de fet alguns l’han feta tota dalt de la bici. Ens deixa gairebé a la carretera prop del poble. Ha estat una bona estona ben merescuda després de l’esforç que hem fet.
La intenció ara era passar pel pas de barca però resulta que el riu baixa una mica més fort que el normal pel que hem de travessar-lo passant pel pont del tren, la gran majoria pedalant però jo  no hi puc, quan passo per damunt de l’aigua em dona la sensació que em desviaré i caure, pel que em toca com sempre fer-ho a peu.
Un cop superat aquest tràngol ens dirigim cap a les ermites de Móra d’Ebre pujant pel camí de Roianos, és una pujada que no és gaire exigent ja que va fent rampes seguides de trams molt suaus i aquest cop que sabem que la ruta és llarga encara ens ho prenem amb més paciència pel que sense adonar-nos anem pujant i a la fi ja som al cap damunt. Baixem al barranc de Perles per la sendera que segueix el GR7 i un cop superat ens dirigim a trobar la sendera que acaba amb el descens vertical a un circuit de motocross. Sendera senzilla encara que la major part del recorregut cal pedalar fort ja que s’ha de remuntar un petit desnivell.
Al baixar de Perles fem també la sendera de la Rovellonera que, com sempre, també ens fa passar una bona estona i d’allí cap a Santa Madrona i Sant Jeroni. En arribar fem un altre avituallament per anar refent forces i a més podem agafar aigua. Aquí ens deixen el Juan i el José Luis que tenen compromisos.


Al sortir d’aquestes ermites tenim un altre petit tram de pujada i al coronar trobem la cisterna de pedra que hi ha sota la Picossa.
Ara ja directes cap a la següent ermita, la de Santa Magdalena – per variar- de Mucoró, amb el tram de pujada final que també resulta complicat per les pedres soltes que hi ha. 

Sortim d’aquesta ermita per la sendera que hi ha a la cresta i que ens deixa a la vall de l’Infern, amb un primer tram molt tècnic entre pedres i escalons que cal remuntar i una segona part amb fort pendent i corbes tancades que cal negociar bé i encara resulta més complicada la pista de la vall que ens porta a la carretera per la forta pendent i les pedres soltes que hi ha, malgrat tot arribem tots perfectament a l’antiga carretera per dirigir-nos immediatament cap a la vall de la Torre travessant el riu Sec, que aquesta vegada porta aigua. 
Ens dirigim cap a Quatre Camins amb una pujada semisenderosa al cap de dalt de la vall de Peçols. En arribar-hi en Josep i el Xavi A decideixen retornar cap a casa, la rsta enfilem la sendera del cremat, els dos trams, que avui més que mai es mostren amb rampes exigents i descensos que ens tornen a fer xalar de debò.
Al capdavall ens dirigim cap a Miravet per arribar-nos fins al Castell templer. La pujada és exigent però també sabem que és curta i que seran les darreres rampes fortes del dia. Després d’un quart d’hora d’esforç ja som tots a dalt satisfets d’haver gairebé assolit el repte i saber a prop la recompensa d’un descans a la terrassa d’un bar a l’Arenal.

La baixada la fem pel sender mig preparat i el tros pedregós el fem caminant però en un no res ja som a la Sanaqueta on hi ha l’antiga església de Miravet, la Nativitat de la Mare de Deu,
foto i a fer un beure, un mos i sobretot a descansar una mica a l’Arenal.

Ara ja solament queda retornar cap a casa per terreny gairebé pla. Llastima que per anar cap a Benissanet solament hi ha la possibilitat de fer-ho per carretera fins al camí de la Senda per acabar baixant fins a l’ermita del Pilar al costat del cementiri.
Continuem a trobar el camí de les Sénies i l’altra ermita, la de Sant Roc, que ens era desconeguda però que sense pensar-nos-ho podem visitar per gentilesa del propietari que molt amablement al saber que és el que estàvem fent ens ho ofereix de forma totalment desinteressada.

Continuem pel camí de les Sénies fins móra d’Ebre on encara ens queda per visitar una ermita, la del Calvari, a la Mare de Deu dels Dolors
i el castell.

Ja tothom estem descomptats del monuments que hem visitat, entre ermites, castells i edificis d’interés però tots estem molt satisfet del repte assolit ara ja totalment i tot d’una ens adonem que el temps està amenaçant amb una pluja imminent, així que ràpidament descendim cap a l’embarcador, el pont i cap a casa de pressa que si no farem salat.

Dia magnífic passant per llocs mil cops visitats però una visió totalment diferent al enllaçar-los tots a la vegada. Satisfets i totalment compenetrats fent una pinya immillorable.
Distancia recorreguda: 69 km
Desnivell de pujada acumulat: 1500 m

dissabte, 3 de febrer de 2018

El curs final del Gaià

A 2 quarts de 8, quan ens trobem, fa força fresca i una mica d’aire, més aviat vent suau, però 16 ens hem animat i anem cap a passar una bona estona per les senderes que hi ha pels boscos prop de Tarragona: Ramon C, Josep M, Ignasi, Sergi U, Miquel, Carles, Ramon L, Sergi A, Jordi M, Lluís, Manolo, Xavi A, Simon, Xavier L, Josep G i Joan Carles Cerrato que ens fa d’amfitrió i guia.

A 3 quarts de 9 ja estem tots preparats i amb ganes de començar a pedalar, sobretot per entrar en temperatura i també per poder gaudir del dia que esperem sigui de bon pedalar com han estat les altres versions de les sortides que hem fet per aquesta zona i que de segur el nostre company ens ha preparat.
Sortim travessant els Pallaresos, poble on resideix el nostre amfitrió, i després de fer una mica de camí de terra ens posem ja en una primera sendera bastant plana i senzilla a la vegada que divertida, ja que és tota de terra i amb lloses fixes que van apareixen aquí i allà, com seran la gran majoria de senders que farem avui. La sendera ens porta a l’estació de l’AVE, aquesta estació tan perduda al mig del no res que la fa força inútil.
Continuem ara ja per camins tot passant per Vistabella, on destaca i anem a contemplar l'església del poble, que destaca ja de lluny pel seu campanar i façana fora del comú, amb una certa reminiscència gaudiniana. 
Després ens dirigim a l’Argilaga per entre camps d’avellaner i vinya per acabar a Renau, just després de passar per l’ermita de la Mare de Déu del Lloret, on fem un mos.


A partir d’aquí entrem en un tram totalment diferent, ens posem a dins del torrent de Renau seguint una sendera que ens anirà baixant fins al fons i que hauria d’estar cobert d’aigua si l’embassament del Gaia estigués ple, de fet ha de fer molt anys que no s’omple ja que si no és per la cartografia ni ens adonaríem que passem per dins d’un embassament. Al final, aprofitant que hi passem molt a prop, ens arribem fins a la presa per veure la magnitud que havia de tenir aquest embassament i que actualment solament té una mica d’aigua al fons.
Continuem ara per sendera que ens baixa fins altre cop a trobar les vies de l’AVE i seguidament fins a la llera del Gaià, just prop del Catllar, des d’on ja no el deixarem fins arribar a la seva trobada amb el mar, passant prèviament pel raval d’Ardenya i prop de la Riera del Gaià, Castellot i Altafulla. És tot un tram de sendera gairebé continua, molt senzilla i agradable de fer per la vora del que hauria de ser un curs d’aigua.


Fer una sortida arribant al mar ens causa un plaer enorme, serà per que sempre el sabem lluny i ens sobta la tranquil·litat que hi ha en aquest moment que està totalment desertUn cop fet un petit recorregut per la platja per comprovar el difícil que és poder-hi circular amb la bici, remuntem el Gaià fins al raval de Ferran per iniciar tot seguit el retorn fins els Pallaresos.
Passem primer per un tram encaixonats entre l’AP7 i l’A7 amb una forta i estranya sensació de fort trànsit per la muntanya. Després de passar per sota l’AP7 i deixar molt a prop la pedrera del Mèdol comencem a remuntar per senderes treballoses i amb trams força exigents però a la vegada senzilles i distretes pels boscos que anem trobant i que gairebé sense adonar-nos-en ens deixen al lloc des d’on hem sortit.

Una sortida podríem classificar-la com sensacional ja que no ens ha requerit un esforç extraordinari, amb molts trams distrets dins de senderes molt fàcilment pedalables. Un cop més el nostre amfitrió ens ha preparat una sortida que ens ha causat un matí de forta diversió.
Distancia del recorregut: 50 km
Desnivell de pujada acumulat: 700 m

dissabte, 13 de gener de 2018

Ermites de l'Esquerra de la Cubeta Sud

Iniciem un nou projecte, en part ambiciós, de crear una ruta que uneixi les ermites de la Ribera. Aquesta és la primera etapa en que unim les ermites de la cubeta Sud de la Ribera situades al seu marge esquerre, excepció feta de la de Garcia, que formarà part de la propera ruta.
Serà una ruta llarga, pràcticament amb una distància similar a dues rutes habituals, el que potser ha fet que alguns s’ho plantegessin el sortir, però al final som 10 amb ganes de pedalar: Ramon C, Josep, Ignasi, Carles, Sergi A, Cristina M, Roger, Montse V, Simon i Xavier L.
El matí és fred, gairebé està gelant i hi ha boira, el que amb l'elevada humitat produeix una major sensació de fredor, però si mirem el costat positiu ens assegurar un dia en que suarem el mínim.
A 2 quarts de 9 iniciem la pedalada des del punt habitual de trobada setmanal i es dirigim cap al primer punt significatiu del dia, l’ermita de Sant Pau de Móra la Nova, la nostra ermita i la més moderna de totes les que passarem. La pujada que cal fer per arribar-hi ens assegura un bon escalfament, són 200 m molt intensos, encara que avui com sabem el que tenim per endavant ens ho prenem amb molta calma i es supera sense gaire dificultat.
La sortida la fem per la sendera que flanqueja tot el turó, que inicia amb una baixada tècnica i el tram ja més pla, actualment té molt canviada la seva rodalia ja que han modificat la finca fent un anivellament i un tros de la sendera queda just al costat del tallat el que la dota d’una certa perillositat.
Un cop al camí acabem baixant i ens dirigim travessant l’inici del barranc de Brull cap al Molló pel camí dels frares. Tornem a estar dins la boira i seguim pedalant amb suavitat per que ja tindrem temps per cansar-nos.
Al barranc del Molló arribem pel camí del Calapatar, inèdit per a molts de nosaltres encara que sembli impossible, suposo que és degut a les cadenes que barren el pas que sempre havíem respectat.
La pujada al Castellet de Banyoles, segon punt d'interès de la sortida, la fem pel mas d’en Prior, que també ens la prenem amb força tranquil·litat sobretot les rampes més dures, però al cap damunt estem força escalfats i a més sortim per damunt de la boira i podem tenir l'esperança de poder gaudir de bona vista, cosa que no es compleix ja que just abans d’arribar al poblat ibèric tornem a entrar al núvol i poca cosa veiem des del mirador de la cubeta.
A la sortida hem d’incrementar una mica el ritme ja que sembla que ens haguem adormit amb tanta boira i guardar forces, així que per l’altiplà ens posem a estirar una mica i la baixa cap al barranc de Banyoles el fem ja amb força alegria i diversió.
Un cop altra vegada a la vora del riu -ens deixen les dues noies- ens dirigim a Ginestar per l’illa de Magrinyà i per l'antic camí de la barca. L’ermita de Ginestar, de Sant Isidre, està just al costat del cementiri, fet força curiós i just en aquest punt fem ja un primer mos i comencem a entreveure el sol que comença a vèncer la boira.
Cap a Rasquera anem per les Planes, la font d’Aiguadins, travessem la Riera de Comte i enfilem cap a Rasquera. Aquest tram es força suau, sense pendent fortes el que fa que tinguem temps de recordar com vàrem patir l’any passat fent el tram de la riera de Comte just fins el punt per on hem travessat ara, i riguem una mica de l’ensarronada que va ser.
La pujada a l’ermita de Rasquera, a Sant Domènec o Domingo, com diuen els rasquerans, té un inici fort però després la pendent es suavitza i tots ho arribem amb força facilitat.

Ja gairebé som a mig camí de la ruta del dia, encara que ara ve el tram més dur amb el temible barranc del Fogassos, però abans cal gaudir de la vista que tenim al nostre davant i de la baixada fins Rasquera per les escales i sendera amb escalons del camí vell. A Rasquera parem a fer un altre mos, aquesta vegada amb un beure inclòs. Aquí ens deixen Josep i Xavier que marxen cap a Móra.
El trànsit de Rasquera cap a Tivissa el fem pels Burgans, terreny mes o menys favorable fins travessar la Riera de Comte, per començar a pujar suaument fins al Mas de Biscorn, passant prop del mas de Soler on contemplem la gran cisterna coberta amb volta que hi ha.
Just abans d’arribar al mas de Biscorn -aquí ens deixen Sergi i Roger- ens desviem a la dreta per iniciar la pujada cap al barranc del Fogassos, la pendent en bona part del tram inicial és molt suau, podríem que dir fins a la cova de Vilella, 5é lloc d’interès, on hi ha pintures rupestres, però d’aquest lloc en endavant ens trobem rampes molt fortes que ens obliguen a fer peu a terra, sobretot a causa de la pedra solta que hi ha a tot el camí i per que negar-ho per la duresa d’algun tram.

L’entorn que hi trobem en aquest barranc aspre és espectacular, amb trams formant congostos, estret del Gat, i la sensació de solitud que s’hi respira en aquest dia gris li dona un encant especial.
Quan per fi arribem al coll de Montnegret ja ens sabem amb totes les dificultats superades, als nostres peus hi tenim l’ermita de Sant Blai de Tivissa, darrer punt especial de la ruta, encara que abans hem de superar el coll del Ventall. Ara sí que amb ràpid descens ens hi arribem.
Sabent-nos ja amb les dificultats superades ens prenem un petit descans i fem un darrer mosset i ràpid continuem fins Tivissa per continuar fins a Móra pels plans a trobar la sendera del cap de terme i el barranc de Nolla on fem el primer i darrer tram de sendera pel seu interior fins al parc Central de Móra.
Ruta exigent però amb un recorregut força distret i molts punts d’interès.
Distància del recorregut: 70 km
Desnivell de pujada acumulat: 1400 m


dissabte, 2 de desembre de 2017

Batea: els confins de Catalunya

Quan a les 9 del matí comencem a pedalar els 10 que sortim: Ramon C, Josep, Carles, Ignasi. Sergi U, Miquel, Ramon L, Sergi A, José Luis i Xavier L fa un fred que pela o més ben dit, tenim una sensació tèrmica molt freda ja que la baixa temperatura s'ha associat amb un ventet no massa intens però suficient per deixar-nos gelats en poc temps, de fet molts no han tingut tacte ni a les mans ni al peus en tot el matí, però al menys fa sol i la visibilitat és magnifica.

Iniciem el recorregut fent un petit reconeixement del poble visitant la plaça, el carrer major amb els pòrtics i l'església. Molts es sorprenen de no haver-ho vist mai malgrat haver estat diversos cops a Batea.
A la sortida del poble ja tenim el primer error en el disseny de la ruta ja que ens posem per un pedregar costerut que fa que la gran majoria anem a peu per ser totalment intransitable el lloc per on hem dibuixat el track quan el més senzill hauria estat seguir pels carrers del poble fins a trobar el camí per on iniciar el recorregut.
Un cop ja som a la pista de terra i després de passa la carretera per sota comencem a pujar suaument fins que seguint la traça ens posem dins d'un bancal d'oliveres fins trobar una sendera molt pedalable que ens fa passar una estoneta agradable que ens deixa a l'antiga carretera de Maella.
La deixem no gaire després per tornar a pista de terra que seguim en pujada fins entrar en una sendera amb forta pujada inicialment per després anar planejant durant una estona en un tram molt pedalable fins que arribem al final de la cresta i iniciem un fort i pronunciat descens que a tots menys al Sergi A, el nostre especialista, ens obliga a caminar gairebé tota l'estona fins arribar al peu del single, sort que ha estat relativament curt amb algun interval d'anar damunt de la bici.
Quan tornem a ser a una pista de terra i després de travessar la carretera de Maella, ens trobem amb una forta rampa que superar 20 m de desnivell en molt poc tros i que fa que tinguem de treure la màxima potència de les nostres cames fredes i mig adormides. Seguim pujant de forma molt més suau fins a coronar el collet de Vallmitjana que continuem per la cresta amb bones vistes sobre les valls tan a dreta com a esquerra fins que s'acaba i comencem una nova sendera amb forta pendent que ens torna a obligar a fer bastant camí a peu, al final tothom arriba sense cap problema i el que s'ha pogut ho hem baixat. Han estat dos descensos superiors a les nostres possibilitats però el Sergi A diu que ha xalat força.
Ara ja pel fons de la vall ens anem apropant fins al llogaret de Pinyeres, amb lleuger descens però de cara a vent el que fa que tinguem de seguir pedalant amb força. A Pinyeres parem a fer un petit mos i visitar la capella que hi ha i contemplar la certa importància que tenia quest indret abans ja que ara són un grup de cases enrunades.
De Pinyeres anem seguin la vall del riu Algars, anant remuntant-la entre mig de finques plantades de vinya i oliveres, ens adonem de la bona terra que hi ha al terme de Batea on les valls són de terra franca sense pedres que ara que tenen aigua per regar asseguren collites anualment.
Ens sorprèn trobar el riu Algars totalment sec, solament hi ha algun toll però en cap moment veiem córrer aigua, l'únic que podem observar son les roques erosionades talment com si les urpes d'un gat gegant les haguessin esgarranyat.

A l'alçada del mas del Negre deixem la vora del riu i comencem a remuntar per vall perpendiculars al riu, a dalt veiem els molins de vent i és la fita que hem d'assolir per poder començar a retornar cap a Batea.
Iniciem la pujada per una vall ampla, Antubés, fins que trobem una rampa duríssima que en un tram curt remunta 40 m. Hem de pedalar fort per superar-la, és exigent, sort que ha estat curta i un cop superada ens situen a la cresta entre dues valls que anirem remuntant de mica en mica, sempre gaudint de bones vistes sobre les valls tan a un costat com a l'altre, fins al coll de Caseres on hi ha 2 aerogeneradors. A la llunyania veiem ja Batea per sota d'on som, així que avall va que fa baixada!
El sol ja ha començat a escalfar una mica però amb l'aire que fa no es nota encara. Ens tapem bé i comencem el descens ràpid per pistes en bon estat que fa que en un no res ens trobem al fons de la vall del Pi que solament caldria resseguir-la una mica i ja estaríem a la fi, però aquí tonem a tenir un error de disseny de la traça i ens desviem per remuntar per un cami amb una pendent impossible i amb el terra totalment pedregós, es a dir, a caminar una estona per remuntar fins el camp de tir i ara sí, a vall fins a Batea.
Arribem freds com ha estat el dia però havent conegut un territori que ens ha sorprès per les seves valls amples, amb els fons treballats i els vessants plens de bosc de pi, vistes llunyanes amb els pobles ja situats a la Franja d'Aragó.
Bona sortida i sobretot un bon premi amb el dinar que també avui hem gaudit.
Distancia del recorregut: 37 km
Pujada acumulada: 700 m


dissabte, 18 de novembre de 2017

Pels peus del Montsant

Matinada fresca, gairebé freda, la que es presenta, amb el cel tapat per possible boira alta, el que fa complicat encertar la roba que caldrà posar-se per afrontar el dia en terres llunyanes, normalment més fredes que les nostres, sabent que tindrem molts de trams amb forta pujada i segurament que apareixerà el sol a mig matí. En general els que hi anem: Josep, Carles, Sergi U, JuanLu, Ramon L, Sergi A, Juan, José Luis i Manolo; opten per roba d'hivern, val més passar calor que refredar-nos.
Quan arribem a Cornudella fa molta fresca pel que muntem ràpidament les bicis ens preparem i comencem a pedalar per entrar en calor i tant que hi entrem doncs tot seguit comença la pujada cap a l'ermita de Sant Joan del Codolar. Iniciem el recorregut travessant el poble de Cornudella, per la plaça de la Vila i per carrers estrets i ombrius, i tot seguit ja pel camí formigonat que ens ha de pujar a l'ermita del poble.
Entrem immediatament en una bona temperatura corporal que ja no deixarem en tot el dia i comencem també a xalar amb la vista de les parets del Montsant vers on ens dirigim directament. En una raconada veiem ja els xiprers de l'ermita i com sempre ens trobem un seguit de giravolts amb unes fortes rampes que anuncien que ja hi som. A la plaça de l'ermita ens parem tots per poder observar l'amplia vista que tenim als nostres peus i emprendre tot seguit una sendera que surt ascendent i que cal treballar força fins assolir un estrat rocós per damunt del qual ja anirem circulant gairebé en pla fins a Albarca.


Aquesta sendera es senzillament espectacular, va sempre per la vora del tallat de la llisera el que fa que tinguem d'anar totalment concentrats per on posem la bicicleta i sort en tenim que de tant en tant hi ha un petit replà formant un balcó que aprofitem com a mirador de tota la fondalada que tenim als nostres peus. És un dels millors moments dels dia ja que a més de la immillorable vista que gaudim ens impregnem d'una pau superba donada per una manca absoluta de vent, que fa que els sons més ínfims i llunyans ens retronin a les orelles fins fer-nos mal, sembla que ens sàpiga greu parlar per la por de trencar el silenci que respirem.
Molt més de pressa del que esperàvem, ja que la sendera ha estat molt rodadora, ens trobem a la vora d'Albarca on ens hi arribem per conèixer el llogaret i esmorzar tot prenen el sol en una balconada que hi ha darrera l'església.
La sortida d'Albarca implica un canvi radical del recorregut, entrem a la vessant nord del Montsant, es nota amb la temperatura i amb la vegetació que ja es molt més intensa formant inclús bosc de pi. Ja no hi ha sendera, és pista ampla encara que amb dificultats pels escòrrecs que s'hi han format, però en general és molt ràpida i fem força via fins a les ermites d'Ulldemolins. Mirant a la nostra esquerra anem contemplat els espadats del Montsant umbrivols i grisos.
A l'ermita de Santa Magdalena tornem a entrar en una sendera molt rodadora que sense perdre cota va flanquejant la vessant fins damunt de l'ermita de Sant Antoni, on primer per camí i després per sendera amb trams amb pendent i escalons rocosos baixem fins al fons del barranc de Sant Antoni en el punt en que conflueix amb el riu Montsant.


Fins aquí hem tingut bons moments, el tram de pujada tot i que intens ha estat curt i després molts trams de diversió planejant i amb pendent sempre favorable, però aquí comença la pujada llaga en que haurem de salvar un desnivell de mes de 400 m amb 10 km de recorregut, així que posem la marxeta i amunt que fa pujada.
Al passar per Ulldemolins aprofitem per fer un passeig pel seu interior i fer-nos una idea del poble entrant per la plaça de l'església i sortint per l'ermita que hi ha a l'altra punta del poble. Continuem per un tram de camí asfaltat amb pendent sostinguda i quan ja portem la mitat del desnivell que tenim de pujar el deixem per continuar per pista de terra. El primer que observ em és el canvi de terreny que hi trobem, aquí la roca que apareix és totalment diferent de la que hi havia a l'altra part de la vall, a la falda del Montsant. La pedra és com pissarra i les pedres són anguloses i el terra és sorrenc, la vegetació que anem trobant és també totalment diferent i en general són alzines, sembla que ens hagem desplaçat a un indret llunyà. Que diferents les dues vessants de la vall!.
Quan travessem la carretera que puja a Prades seguim per pista, anem a contemplar una vista de la fondalada on hi ha Cornudella i continuem pujant, primer per pista i després per sendera treballosa fins situar-nos sota d'una línia elèctrica que haurem de seguir sempre per sendera amb pujada que ens farà treballar força. És uns línia recta, al fons tenim la muntanya de Prades culminada pel Pla de la Guàrdia, on vàrem ser-hi fa uns anys, i la sendera va fent escalons, un d'ells totalment infranquejable pedalant, i la resta ens obliga a treure el millor de cadascú per poder-los superar. Espremuts arribem al coll d'en Salvadoret on un cop recuperat el ritme cardíac ja solament ens quedarà baixar fins a Cornudella.
El que pensàvem que seria un descens ràpid per pista de terra esdevé un descens molt treballós per pista sí però amb un terra totalment desfet, ple de pedres anguloses, amb forts escòrrecs i trams amb pendent forta que fa que tos tinguem de treure la màxima habilitat per poder baixar sense cap incident. Tos pensem que sort que ho fem en aquest sentit perque pujar-ho hauria estat mortal.
Malgrat tot la baixada és preciosa, sempre per dintre de bosc força espiés, vessant nord humida i sense haver de pedalar gaudint de la velocitat i agilitat en les traçades. A final de la baixada deixem el camí principal per enfonsar-nos al barranc de l'Argentera per trobar una sendera molt ràpida i fàcil de circular que ens torna a portar al camí per on baixàvem però amb una dosis de diversió extra.
Quan a la fí travessem el barranc ja solament queda remuntar una mica fins trobar la pista de Ciurana i la carretera que ens torna en poc tros a Cornudella.
Un dia excepcional, tots estem eufòrics per les vistes que heu pogut fruir, el temps esplèndid que hem tingut i sobretot pel recorregut que en general ha estat sensacional. Per acabar-ho de rematar el lloc on hem dinat ha estat una elecció extraordinària, on en taula rodona hem pogut assaborir bons plats i compartir la meravellosa experiència viscuda aquest matí.
Distància del recorregut: 38 km

Pujada acumulada: 1050 m