Dreceres

dissabte, 3 de desembre de 2016

Comarca del Matarranya

Avui fa un fred que pela, boira alta i que pot ser serà intensa a Valdeltormo, però res ens acovardeix i a les 7 del matí sortim una collada esperant passar un gran dia: Ramon C, Josep, Carles, Miquel, Xavi N, Ignasi, JuanLu, Xavi A, Jordi R, Sergi U, Jordi M, Ramon L, Sergi A, Roger, Montse R, Manolo, Jose Luis, Joel, Jordi V i David. 
Quan arribem a Valdeltormo la boira és intensa, el termòmetre marca 2ºC i tot està mullat, descarreguem les bicis i ens anem a prendre un café per escalfar-nos una mica.
Gelats comencem a pedalar i sort que el primer tram és amb un lleugera pujada fins arribar a la via verda que ens fa entrar en calor. Sense entrar a la via verda iniciem un ràpid descens fins a la vora del riu Matarranya i tot seguit veiem unes indicacions cap al poblat ibèric de Torre Cremada que decidim anar a visitar, sense saber si es gaire lluny, sort que trobem un caçador i ens diu que amb no més de mig km ja hi serem. Tornem a pujar i ens tornem a escalfar.
El llogaret de Torre Cremada és molt petit, curiós i amb bona vista sobre la vall del Matarranya, encara que molt reduïda per la boira.
Després de desfer el camí seguim per la vora del riu ascendint el seu curs per un tram força pla fins que ens desviem cap a la Fresneda on al cap de poc comença a incrementar-se la pendent. Quan arribem a les primeres cases les pobles seguim les indicacions del Castell i aquí la pendent es torna molt empinada i per sort nostra just abans d'arribar-hi sortim per damunt de la boira i podem contemplar del del Castell unes vistes precioses del poble i de la boira just pel seu damunt.

Després de fer un petit mos, visitem el poble començant per l'església que està al capdamunt i després per la preciosa plaça on hi ha l'ajuntament, porticada amb unes cases precioses.


A la sortida del poble passem per sota de l'ermita de Santa Bàrbara que es troba damunt d'un petit turó i per uns camins amb lleugera pendent ens dirigim cap al santuari de la Verge de Gràcia, actualment totalment en ruïnes però amb unes restes de construccions impressionants i el llogaret, que aprofita una balma enorme, ens deixa meravellats.


La sortida des del santuari és una mica explosiva i durant un  km la pendent és contundent però per sort, com els desnivells no són molt importants, es torna de seguida molt més suau i poc a poc anem acabant l'ascensió fins el punt culminant del dia. Ara ja hem deixat la boira endarrere i podem gaudir d'un bon solet i temperatures molt agradables.
Al poc d'haver iniciat la baixada cap a la Portellada, que no veiem, prenem una desviació de la pista que seguim per un caminet que estava indicat com a molt bo però que en realitat és un camí vell amb els seus trams d'empedrat que es com un veritable sender amb trams força complicats que ens fan passar una bona estona, a tots excepte al JuanLu que pateix una caiguda sense més conseqüències que un petit bony a la barbeta.
Un cop passat pels carrers del poble de la Portellada, situat al mig d'una vall ampla, remuntem el Portillo per un petit tram de carretera i des del mateix port, per pista, baixem fins a la llera del riu Tastavins per visitar el Salto, formació que ha excavat el riu erosionant una roca on a excavat molts solcs just abans de precipitar-se per un salt de més de 20 m, sorprenent!


A la sortida de la llera del riu Tastavins sort en tenim que llevat del primer tram que es en pujada la resta és amb pendent favorable per que ens adonem que les forces han començat a desaparèixer. Quan arribem a la carretera la seguim fins a que el Tastavins desemboca al Matarranya i aquí altre cop ens posem a sota la boira i com és normal la temperatura cau sobtadament.
Seguim per carretera durant un parell de km la vall del Matarranya i després la continuem per pista que va pujant molt suaument fins que tornem a enllaçar amb la carretera que ens portarà, amb un pendent que ja fa estralls entre la penya, fins al poble de Torre del Compte.
Una visita ràpida pels carrers del poble que amb la boira fa que ens perdem uns quants al contemplar les edificacions les pobles. Un rapidíssim descens ens porta fins a l'estació de la via verda i ja solament queda seguir-la d'un un tram en lleuger ascens fins a l'estació de Valdeltormo, amb túnel inclòs que ens obliga a fer un tram a peu per que ningú ha portat llum per il·luminar-nos.
Un cop a l'estació la baixada fins el poble és ràpida i curta i sort en tenim per que la temperatura no s'ha mogut i el fred és intens, tan que ni ganes de canviar-me tinc i marxem a dinar a Beceit a la fonda Alcalà que ens esperen i nosaltres tenim delit per arribar-hi i poder entrar en calor i refer-nos amb un bon dinar.
Jornada molt bonica, freda, divertida i rodadora.
Distància recorreguda: 55 km
Desnivell de pujada acumulat: 900 m
Fotos del dia





dissabte, 12 de novembre de 2016

Tardor Prioratina

L'objectiu del dia és contemplar l'espectacle de colors que ens mostren les vinyes del Priorat i el seu paisatge de terrasses formant escalons gegantins a les muntanyes.
A 2 quarts de 8 ens trobem: Ramon C, Carles, Miquel, Ignasi, Jordi R, Jordi M, Ramon L, Juan, Jose Luis, Joel, Sergi E, i quan arribem a Falset allí ens esperen David J i Xavi (un amic de Jordi M) a punt per iniciar la exigent ruta que tenim prevista.
Quan comencem a pedalar fa força fresca, solament 5ºC, i com sortim costa avall la sensació de fred és més intensa durant els 2 primers km i per sort en seguida comença a pujar suaument que ens fa entrar ràpidament en temperatura.
Quant arribem a dalt de la cresta de les Obagues, amb el riu Ciurana al fons i una vista magnífica, emprenem un ràpid descens per la partió de unes vinyes i després de poc ens endinsem per una sendera amb un terra sensacional que ja ens fa xalar força. Ens deixa en un camí que planejant ens porta als peus de Bellmunt.
Al arribar a Bellmunt, per la punta més baixa del poble, sortim per una nova sendera que també es el gaudi de molts i que ens deixa pràcticament a la vora del riu, que després de resseguir-lo una mica cara avall arribem a un punt que el tenim de franquejar però com no hi ha cap sendera ens hem d'obrir pas a traves d'uns esbarzers que ens deixen una mica senyalats.

Un cop superada la barrera del riu iniciem un ascens molt fort, la primera de moltes que avui ens trobarem, que amb poca estona fa que remuntem mes de 100 m de desnivell. Arribem a dalt una mica tocats i fem reagrupament com és normal ja que cadascú puja cop pot. Ara fins a Gratallops el camí va pujant progressivament i fins hi tot tenim un tram es pendent favorable abans d'arribar al poble.
Aprofitem que a la plaça hi ha un bar per parar a esmorzar i fer un cafè per reprendre la sortida amb més energia. Deixem aviat la carretera per baixar  altre cop al Ciurana per una pista força ràpida, amb una petita sendera inclosa, que ens deixa a punt per travessar el riu a gual en un punt que té aigua. els més agosarats passen dalt de la bicicleta però els peus suquen a l'aigua, la resta aprofitem unes pedres que fan la funció de pont i mullem la bici però els peus es queden secs.
A la sortida del riu planegen una mica però aviat ens tornem a trobar unes fortes rampes per tornar a salvar un desnivell de vora els 100 m fins l'alçada de Gratallops i seguir pujant progressivament altre cop fins a Torroja. Ens trobem ja aquí amb uns racons de vinyes formant terrasses que ens meravella i sorprenent els colors dels seus pàmpols.

A la sortida de Torroja ens trobem amb el tram més dur de la sortida, amb rampes molt exigent fins al coll de l'Assens i en aquest punt encara una rampa més extrema per acabar de rematar. Ara les vistes que es veuen són espectaculars, una gama de colors immensa, del verd al vermell passant per tots els grocs i marrons, amb vinyes en petites terrasses de dues files, en costers, en bancals inclinats... emparrades, amb pals, en vas... i tot envoltat per boscos que fan pensar que poden produir força bolets en anys bons.
A partir d'aquí tenim un tram força alt, que flanquejant les pendents, ens porta al damunt de Porrera que ens rep amb música i molta gent, no sabem que passa, potser és que saben que venim i ens volem fer una rebuda excepcional!.
La baixada a Porrera és per una sendera força dreta però molt factible de fer dalt de la bici, això si, fen bastants escalons, passos estrets i fortes pendents per tots ho passem d'allò més bé fent el cabra per aquest racó del Priorat.

Al final resulta que a la plaça de Porrera estan fent una festa de cata de vins i tothom va amb la copa a la ma. Com nosaltres no podem veure per allò de l'alcohol i les drogues lluny de la conducció, seguim el nostre camí cap a Falset. Ara sortim pel poliesportiu on omplim els bidons d'aigua i comencem a pujar cap al coll dels Masos, 250 m de desnivell que a alguns ja se'ls hi fan extrems. La pendent és exigent sense extremadament forta però cal remuntar-lo per poder contemplar al lluny el nostre destí i punt de sortida. 
Ara seguim un tram bastant planer que ens permet observa unes vistes amplies de tota la vall de l'Ebre, al poc iniciem el darrer descens, ràpid per pista estreta que ens permet gaudir força amb la velocitat i l'habilitat de la conducció. Una nova sendera ens deixa ja pràcticament al fons de la vall i solament queda fer uns pocs km per pista molt bona per arribar a Falset.

Al final han sortit tots els problemes, uns parell de trencades musculars, una destrossada de neumàtic que obliga a fer el darrer tram amb la roda punxada, que tot plegat fa que sens tiri el temps al damunt i tothom tingui pressa per plegar i anar a dinar.
Ha estat un gran dia, un temps immillorable, amb força fresca al matí i molt bona temperatura durant tota la sortida. Cap incident important i molt bon gust de boca final. Per a repetir-la i aconsellar-la a qualsevol.








dissabte, 8 d’octubre de 2016

Els Plans de Lleida

Avui volem fer una ruta típicament cicloturista per la zona abans d'arribar a Lleida i que sempre passem sense aturar-nos, conèixer els poblets que s'hi troben i descobrir aquesta zona de transició del secà al regadiu, per això ens llevem d'hora i ens trobem:
Ramon C, Carles, Miquel, Xavi N, Ignasi A, Xavi A, Jordi M i un amic, Ramon L, Sergi A, Montse R, Joel i un amic, Josep G, Sergi E, Jordi V, Ignasi B i Eduard P
i sortim cap a Sarroca de Lleida per iniciar el recorregut
Quan arribem a Sarroca fa una mica de fresca però confiem que aviat sortirà el sol i escalfarà el suficient per gaudir d'un bon dia. No fa vent que és molt important.
Sortim en direcció a Torrebesses després de creuar i visitar el poble, en enfilem per la vessant del castell i anem remuntant poc a poc per un paisatge que ens recorda en part al nostre, entre oliveres i ametllers, però amb unes valls molt menys profundes i més obertes. Creuem la carretera i seguim remuntant fins arribar a Torrebesses.
És un poble tranquil, gairebé no trobem a ningú i fem cap a una plaça que és una església a mig construir, es va acabar el pressupost, segons ens expliquen. El poble te moltes cases de pedra i està dominat per l'església i el castell o casa feudal del poble.
Sortim del poble seguint la Vall Major, sempre en sentit ascendent, i això que havien de ser els plans de Lleida! És una vall oberta que va pujant lentament i solament hi ha un petit tram amb pendent més pronunciada que ens porta directament a Granyena de les Garrigues, on hi ha una església amb una façana imponent en una plaça molt petita. El poble segueix sent solitari i seguim sense veure a ningú.
La sortida de Granyena és en baixada, ràpida, però al poc tenim de seguir remuntant fins que veiem el Cogul que llavors prenem un tram amb lleuger descens perllongat que fem ja més lleugers i en arribar-hi ens aturem a esmorzar a la plaça del poble.
La façana de l'església recorda moltíssim la del poble anterior, també és imponent, però el més impressionant del poble el trobem a les afores on mentre uns visitem la cova dels Moros amb les seves pintures rupestres de fa molts milers d'anys uns altres van a veure unes tombes excavades a la roca, tot a la vall del riu Set.
A la sortida de la cova ens dirigim cap a Alcanó, primer amb una forta pujada un petit tram per carretera i després per camí que ens fa treballar bastant fins arribar a una gran bassa de reg. Aquí estem en un altiplà amb una gran vista fins a Lleida i la zona estepa`ria que hi ha entremig.
Ara ja ens toca baixa i ho fem molt ràpid fins a Alcanó, poble sense massa encant, al menys el que veiem, i continuem en baixada fins a la carretera de Lleida, que la creuem i aquí canvia radicalment el paisatge, entrem en una zona de nova reconversió amb unes enormes plantades de fruiters, presseguers. Ara les valls són amplissimes i llevat dels petits trams de canvi de vessant, sempre es en lleuger descens el que fa que els km caiguin de pressa. Quan arribem a l'ermita de Carrasumada podem contemplar una amplia vista sobre la vall del Segre i el pantà d'Utxesa que es veu al fons. El lloc de l'ermita és bonic però desmereix una mica les quadres que hi han gairebé adossades a l'ermita.
Sortim en fort descens fins arribar al canal de Seròs que el resseguim fins arribar al pantà d'Utxesa, que pràcticament està colmatat amb més vegetació que aigua, malgrat tot té un encant especial sobretot en aquest dia tan tranquil sense gens de vent on la superfície de l'aigua esdevé un mirall.
El retorn el fem per la riba del pantà i després per una pista molt plana que en deixa amb poc esforç al punt de sortida.
Ja solament ens queda anar a dinar i al lloc on anem, el Racó, ens atiborren de valent així que ben tips retornem a casa després de passar un gran dia per aquestes valls planes de la Terra Ferma.






dissabte, 17 de setembre de 2016

La Mola de Catí als Ports

Primera sortida de la nova temporada 2016-17 als Ports per sortir a fer una volta des de la part alta del Mascar cap a les Foies i la mola de Catí. 
Avui el dia es fresc, fa una mica de vent i potser que a dalt dels Ports sigui fort, però esperem que entre el bosc i les muntanyes sigui suportable. Amb aquesta esperança a les 7 ens trobem: Ramon C, Josep, Carles, Miquel, Ignasi, Jordi R, Ramon L, Sergi A, Sergi E i Cristina G.

 track del dia
Quan arribem a dalt al Mascar fa força fresca, 9ºC, està tapat i bufa una mica d'aire, però durant la pujada hi ha hagut punts, sobretot al Portell, on el vent ha estat molt fort, per tant es d'esperar que a mida que anem pujant cada vegada el tinguem més present i podria ser que a dalt de les Foies sigui molt molest.
Iniciem a 2 quarts de 9 el recorregut en direcció cap al Portell  i abans d'arribar a la cruïlla que puja cap al Caro ens desviem a l'esquerra per prendre el camí de Llinars i tot seguit ja ens comencem a escalfar al una forta pujada i alguna que altra extra per que ens hem desviat del recorregut i hem fet algun tram de forta ascensió extra.
Quan coronem la primera pujada tenim una vista magnífica sobre la capçada del barranc de la Vallfiguera, que anirem rodejant tot seguint el nostre camí, primer amb una forta baixada que tenim de fer amb precaució fins travessar el barranc i després planejant fins arribar al canvi de vall. Els racons que passem son molt tranquils, amb un bosc espès com correspon a aquesta cara obaga.
Quan canviem de barranc, ara entrem en territori de la vall del Toscar, comencem a pujar, força gradualment, sense trobar rampes fortes, encara que si constants fins que just abans d'arribar al pla de Llinars contemplem una amplia vista sobre la vall del Toscar amb Alfara de Carles al fons. Es trist però contemplar la sequedat que s'aprecia a tot arreu, sobre tot en el boixos amb les seves fulles marrons encara enganxades a les branques.
Acabem de remuntar fins a les Foies per contemplar aquesta gran esplanada, normalment de pastiu, però ara també totalment seca, amb l'herba ocre. Nosaltres encara no ho hem patit en excés ja que el dia es fresquet i aquí dalt corre força aire, encara que res a veure amb el vent que pensàvem que hi faria.
Un cop acabat de fer un mos en el corral de Maraco seguin per la pista que ens baixa al clot de la Foia, està totalment desfeta, amb grans escòrrecs, forats i pedra solta que ens obliga a prendre totes les precaucions. Al travessar el barranc de vall Negra s'acaba la pista i comença una sendera que al inici sembla que sigui força transitable, però ràpidament esdevé un seguit de pedres punxegudes que fan aconsellable posar el peu a terra i acabar la forta pendent fins al fons del barranc de Casserres caminant.
Quan som a la pista que remunta el barranc de Casserres gaudim molt amb tots els racons que hi forma, amb el bosc de pi roig i la suavitat del recorregut. Quan arribem al Pi de Casserres, que delimita finques, ens desviem cap al barranc de la Paridora que l'anirem seguint aigües avall fins al clot de la Pega, on tornem a canvi de vall després duna forta pujada encara que curta.
La baixada al forat del riu Algars és també molt dreta, just abans els que anaven davant han continuat pel camí de la mola de Catí i quan eren ja dalt han tingut de tornar a baixar per poder contemplar aquest racó agrest i continuar fins l'Enclusa.
Ara ja solament queda pujar fins a dalt de la mola de Catí, primer amb una pendent més exigent i que quan som a la cruïlla que els primers havien arribat ja esdevé més suau. Aquest camí ens omple de totalment d'una gran pau tot passejant per aquest bosc d'arbres imponents, alts, esbelts i forts.
Quan arribem a dalt de tot de la mola de Catí tenim una esplèndida vista als nostres peus de tota la vall del Mascar, amb el Mont Caro al fons i amb els deures fets iniciem una baixada rapidíssima malgrat que el terra està ple de forts bonys, sobretot a les corbes tancades que el cotxes han fet degut a l'elevada pendent que hi ha.
Un cop al Mascar la sortida ja s'ha acabat, el temps ens ha respectat i molt ja que la temperatura ha estat ideal i el vent no ha molestat en absolut, i els que ens quedem a dinar tenim una estona més de gaudi amb una conversa animada mentres recordem els racons visitats i les anècdotes viscudes.
Recorregut: 32 km
Desnivell de pujada acumulat: 800 m 
Fotos del dia









diumenge, 10 de juliol de 2016

la vall de Pineta

Hem descansat satisfets i esperançats pel nou repte que ens proposat avui, la vall de Pineta i la de Chisagües. Així que a les 8 ja estem esmorzant i a 2 quarts de 9 a punt per començar a pedalar.
 track del dia
Comencem a pedalar des de Bielsa i tot seguit ja comencem a pujar per la carretera que ens porta a la vall de Pineta. Fins que no superem Javierre i arribem a la presa de Pineta la pendent es forta i ens ho prenem amb calma.
Superada la presa la vall es torna plan com la ma i avancem sense problemes fins a la desviació de Espierba on tot canvia completament. La pendent esdevé fortissima i en un nores ja estem als 1400 m, sort que fins ara la carretra ha estat sempre asfaltada i per tant cada pedalada es traduïa amb uns metres avançats.
Superada Espierba la pista, deixa l'asfalt, es ampla i amb un terra molt bo, anem pujant progressivament sense descans endinsant-nos cap el fons de la vall, pràcticament sense cap corba, sempre flanquejant la cara nord de la vall, protegits del sol pels arbres i sempre pegant-nos en aquest cas per l'esquena, pel que no es gens molest.
Anem pujant fins a les planes de Costadué, on trobem una bassa i una font que ens serveixen per recuperar el balanç hídric que el tenim a mínims. Ens trobem uns ciclistes que baixen i que van amb e-MTB i ens fan molta enveja encara que el que ens agrada es superar el repte que ens hem proposat, arribar a l'Estiveta i saltar el coll cap a la plana de Petramula i qui sap si fins i tot fins a les mines de Parzan.
Al poc fem una corba de paella i aquest tram fins a la següent paella es torna a enfilar de debò sort en tenim de la vista que ens va sorprenent a cada pedalada amb una nova prespectiva sobre la vall i la gelera del Mont Perdut.
Just abans d'arribar al refugi de l'Estiva parem per que ja no ens podem aguantar de poder contemplar amb tota tranquil·litat la merallosa vista que veiem: tota la vall de Pineta als nostres peus, el balcó de Pineta just a la nostra alçada, les 3 Soroes just davant nostre,... i un silenci espectacular, no es mou gens l'aire, com si tingués por de trencar l'encanteri.
Passat el refugi ens trobem el camí ple d'okupes que ens barren el pas, un gros ramat de vaques que estan tranquil·les pasturant i jaient, sort que quan arribar el Carles no s'ho pensa i sense parar va sortejant-les, apartant-les i obrint camí que aprofitem tots per passar abans no es torni a tancar. Quan ja hem passat tots, el riure se'ns apega i no podem parar. Quan superem la colladeta i entrem a la plana Fonda molts quedem totalment sorpresos per trobar aquest racó tan pla en aquest lloc tan alt i totalment envoltat de muntanyes. Per acabar de meravellar-nos trobem unes marmotes, molts no les havien vist mai i serà un record que ja ningú ens podrà prendre .
Al final de la plana comença una sendera fins al coll de Coronetes. És un sender molt empinat i fa que tinguem de sirgar de valent per remuntar la bici fins a dalt. Quan hi arribem hi ha una persona acampada al mateix coll que queda astorat de veure apareixes un grup amb bicicletes a aquella altura, nosaltres també estem estorats amb les vistes que hi veiem, no acabem de retenir tots els racons que ens volem endur en el nostre record, estem a 2156 msnm, i s'està perfecte, amb la feina superada i l'alegria que ens desborda.
sortim del coll pujats dalt de la bici, per aviat tenim de posar-nos a caminar  fins passar el grau de Coronetes i després encara podem anar una mica dalt de la bici fent autèntica MTB. 
Quan arribem a la plana de Petramula diem que ja no estem per pujar a les mines de Parzan, 600 m més de desnivell, i que millor serà anar a dinar tots plegats al restaurant del càmping on hi ha la família del Sergi A. Així que ens aviem cap avall per la pista que trobem. 
Al començament la pendent és suau, després hi ha un tram amb forta pendent que la fem rapidíssims, sobretot l'Ignasi que es queda sense frens i a de parar amb els peus rossegant per terra. Salvat aquest fort ensurt sembla que els frens tornin a funcionar i amb molta precaució seguim baixant, la vall és estreta i a la vora de la pista hi ha un tallat elevat el que no permet cap error.
Quan arribem a Chisagüés la pista ja es converteix amb carretera asfaltada i ja solament tenim de vigilar per un seguit de paelles que trobem que ens deixen immediatament a la carretera principal que va a França. D'aquí a Bielsa ho fem com si se'ns escapés el tren, tan de pressa que gairebé passem els cotxes.
Ha estat una experiència fantàstica, no ens ho pensàvem que ens ho passaríem tant bé i tots coincidim que el proper any ho repetirem, ha estat senzillament sensacional!
Recorregut: 36 km
Desnivell de pujada acumulat: 1.200 m

Experiència inoblidable!









dissabte, 9 de juliol de 2016

La vall de Viados

Primera sortida que com a grup fem al Pirineu per passar 2 dies gaudint de l'alta muntanya.
Ramon C, Carles, Miquel, Ignasi, Salvador, Sergi A i Lluís ens desplacem a Bielsa ja divendres per fer una estada de tot el cap de setmana per aquestes valls tan tancades i a la vegada amb un paisatge sorprenent a cada racó.
El primer dia el dediquem a resseguir la vall de Viadós.
 track del dia
De bon matí ja fa una forta calor, suposem que no ens deixarà en tot el dia encara que esperem que a mida que augmentem altura es faci més suportable.
Comencem el recorregut a Plan, travessem el Cinqueta i prenem la pista de la serra de Chia. Solament travessar el riu comencem la pujada, constant i amb una pendent considerable, malgrat que va per la cara obaga de la muntanya i que anem pel mig de bosc la calor és intensa i el sol escalfa més del que .voldríem. La pisat fa diverses paelles i després de 8 d'enllaçades i superar mes de 500 m de desnivell arribem a un petit pla que forma una vall que baixa del coll de la Cruz, on fem un primer descans. 
Just reiniciar, sense gairebé guanyar més altura, deixem la pista i seguim un camí totalment cobert d'herba amb forta baixada fent unes noves paelles que ens fan divertir una bona estona fins que arribem al fons d'un barranc de Simierre que hem de travessar a gual i a peu per fer un petita remuntada fins arribar a una nova pista, prop de l'ermita de Sant Mamés, que ens anirà pujant a la serra de l'Estiveta i flanquejarem la Peña Lisa sempre ascendint.  Aquí les vistes son senzillament espectaculars: Plan, San Juan de Plan, Gistaín, ... i tota la vall als nostres peus.
L'ascensió ara torna a ser llarga, constant i forta. Simplement amb la constància del nostre pedaleig suau però constant anem guany poc a poc alçada i la vista es va obrint encara més descobrint les muntanyes i les valls per sobre Gistaín. Seguim pujant fins que fem un petit descens per creuar un barranc que forma el salt de l'Engrotà, i seguir ascendint amb un llarg flanqueig fins a les basses de l'Abet, on trobem aigua fresca que ens ve de meravella per refer-nos hídricament, descansem una mica, mengem, bevem i continuem.
De seguida el camí comença a baixar amb forta pendent, el terra és bastant pedregós el que ens obliga a anar amb molt de compte, però la velocitat és alta i xalem. Quan arribem al fons de la vall de Viadós estem a la vora del pont de l'Hospital i decidim tirar una mica amunt fins com a mínim l'ermita de la Verge Blanca o un camping que anuncien, però quan hi som encara ens queden forces i ens proposem arribar fins al refugi de Viadós per poder contemplar el Posets des de sota. La darrera rampa abans d'arribar al refugi de Viadós és molt dura però la vista de les bordes i de les pastures que s'obren al nostre davant al peu del Posets ens deixa plens de satisfacció i considerem que l'esforç ha estat molt ben recompensat.
A la baixada parem al refugi del camping i fem un mos o dinem, segons com es vegi, bevem, ens refresquem i prenem forces per continuar encara que d'ara en endavant poca cosa gastarem ja que solament ens resta baixar i baixar. La pista és molt bona i amb forta pendent pel que tot i no perdre gens el control de la bici xalem d'allò més amb la baixada. Són més de 12 km de gaudir, passar cotxes que baixen amb dificultat, trobem gent que pujar que passem amb molt de respecte i continuem el descens amb una rialla a la boca.
Quan arribem a Plan ens sorpren la forta calor que hi fa, 35º marquen els termòmetres. Ara ningú es recorda de l'esforç que ens ha tocat fer per poder contemplar aquests paisatge d'alta muntanya que avui hem pogut contemplar, la satisfacció ens omple tots els racons de la nostra persona.
Recorregut: 47 km
Desnivell de pujada acumulat: 1500 m








dissabte, 11 de juny de 2016

Serra de Pàndols i Fontcalda

A 2 quarts de 8 del mati ens trobem els 15, tot i que s'ha anunciat que serà una sortida dura, que marxem cap a la Fonteta de Gandesa per iniciar la ruta per la serra de Pàndols: Ramon C, Josep, Carles, Miquel, Xavi N, Ignasi, JuanLu, Xavi A, Sergi U, Jordi M, Sergi A, Roger, Montse R, Montse V i Joel.


track del dia
A un quart de 9 ja estem tots preparats a l Fonteta amb ganes de començar a pedalar i gaudir del dia que ara per ara es presenta força bo, ennuvolat i fresquet però molt agradable per fer una ruta exigent.
Comencem pel camí de la Fontcalda, asfaltat i amb molta més pujada de la que recordava d'altres cops que havia passat amb cotxe, fins al coll d'en Torner on el deixem per continuar per la dreta cap a la cota 705. han estat 2 km al 5% de desnivell mig. 
El camí cap al Mirador de Pàndols és molt dret, aquí les rampes ja són molt fortes sort que el terra està força bé i podem pedalar amb seguretat i les rodes no patinen. Amb 2 km més, amb un desnivell mig del 10%, ja som a dalt al monument als caiguts a la batalla de l'Ebre, cadascú ha pujat al ritme que li era més adequat però jo veig que avui patiré molt, no hi ha hagut forma de pedalar còmodament i he arribat tranquil però caldrà administrar molt bé les forces per poder completar tota la ruta.
Les vistes des d'aquest mirador són molt amplies i encara que el dia està un pel enteranyinat divisem perfectament des d'Horta de Sant Joan fins Tortosa i Móra. Aprofito la parada per menja un petit entrepà que suposo que m'anirà bé per quan calgui tenir energia per tornar a pujar.
La sortida del mirador es desfent camí però immediatament després de la primera rampa de descens prenem una sendera a la dreta que ens deixa a l'ermita de Santa Magdalena del Pinell de Brai. En aquesta sendera que no ha estat massa complicada però se m'ha posat una branca als radis de la roda del darrera que m'ha doblegat el canvi i el disc del fre, sort dels mecànics que sempre portem, Jordi M i Sergi A, que ho han redreçat el suficient per a que pugui seguir. Una dificultat mes!
Molts no hi havien estat mai en aquesta ermita i és molt gran i en molt bon estat, fem la foto i a continuar que no podem badar. Sortim per una sendera que inicialment es força bona però quan portem un tros fet la pendent augmenta i les pedres afloren el que obliga a tothom a fer mes que menys trams a peu. Aquí el Joel te un ensurt al parar, es recolza en una pedra i es doblega el dit petit de la ma dreta i li fa molt mal. El mecànic li vol posar recte però el mal es encara més intens i no es deixa, tindrà de plegar al sortir a la carretera, llàstima!
Aquesta sendera és força bonica i es pot fer bastant tros amb bici, malgrat que hi ha diversos trams que es més prudent fer-los caminant, sobretot després de veure que li ha passat al nostre company. Han estat pràcticament 3 km de sendera complicada però que a alguns ens deixa un bon gust de boca. Sort que els altres està tothom bé.
Quan ja ens reagrupem tots al final de la sendera iniciem un ràpid descens per camí de terra fins a la carretera a prop del Pinell de Brai, on Joel pren el camí de retorn cap al cotxe per anar a veure si cal actuar per alleujar el problema amb el dit. Ttos els altres continuem en sentit contrari fen un petit tram de carretera fins tornar a seguir un camí que ens remuntarà una mica fins a dalt de la partida de Calçons on prenem una altra sendera que ens ha de deixar a l'estació del Pinell de Brai. Aquesta sendera si que resulta molt complicada i la fem molt més tros caminant que pedalant i fa que al final ja tinguem ganes de no tornar-ne a trepitjar cap altre tram en tot el dia.
A l'estació del Pinell esmorzem i descansem una estona a fi d'emprendre amb ganes les pujades que tenim projectades. Iniciem el recorregut per la sempre espectacular vall del Canaleta, pels túnels de la via verda que ara ja estan il·luminats però molt d'hora arribem a un camí que hem d'agafar si volem fer la pujada de la Costa del Molí i en aquest punt hi ha una petita revolta i la majoria decideixen continuar per la via verda fins a la Fontcalda, solament Ramon, Carles, Miquel, Ignasi i Sergi A agafem el desviament i baixem fins al Canaleta, el travessem per una passera però al altra part no hi cap possibilitat d'arribar al camí de la Costa, tornem endarrera i mirem si remuntant el Canaleta es pot travessar per un altre pas i trobar el camí més amunt però tampoc és possible... pel que al final decidim tornar també a la via verda i també nosaltres arribar a la Fontcalda per la via verda. Haurem de revisar com es pot fer l'enllaç si volem fer la pujada que embla molt exigent i era la perla de la sortida.
Quan pedalem per la via verda en direcció a la Fontcalda ja començo a veure que avui no serà el meu dia i que em falten molt les forces doncs amb el desnivell que tot i no ser perceptible tinc de dir als altres del grup que amollin una mica que si no em tindré de despenjar. Al final arribem tots a la Fontcalda junts i torbem a la resta del grup que ja s'estan acabant la beguda refrescant que han trobat al bar. Fem el mateix nosaltres i després d'un breu descans emprenem el darrer repte del dia la pujada per la vall del Frare.
Des de la Fontcalda tornem a la via verda per continuar fins a l'estació de Prat de Comte i d'allí sortim per la dreta fins al Canaleta que el travessem i comencem tot seguit la remuntada que ens portarà altre cop al camí de la Fonteta a la Fontcalda. Al poc d'iniciar la pujada passem pel monument al pelegrí que han erigit en aquest camí que forma part del camí de Santiago de l'Ebre del que aquest tram en forma part. Son dos enormes peus descalços fets amb ferro forjat. 
Des d'aquí fins al coll d'en Torner el camí sempre puja,  seran 4 km exactes de pujada amb un desnivell de 260 m, res que no es pugui superar sembla ja que és una pendent mitjana del 6.5%. Al començament ho fa amb una pendent suau però constant i penso que no serà tan dura com algú havia pronosticat, però quan arribem gairebé a la mitat ens trobem alguna que altra molt més dura que fa que tinguem de treure molta habilitat i començar a regular per poder recuperar el ritme cardíac per a properes rampes que s'endevinen. Quan encara manca 1 km per culminar ens trobem una rampa impossible que fa gastar tot l'arsenal de forces i habilitat que encara disposem ja que a més d'una pendent fortíssima al terra ha quedat tan sols la roca i s'hi han format gairebé escalons difícils de superar. Aquesta rampa l'hem passat però el dipòsit comença a estar buit i si en venen d'altres de l'estil ja seran impossibles de passar.
Girem i des d'aquí al final del que es veu són un seguit de rampes fortes amb petits descansos entre mig, per tant a posar tota la nostra sapiència i maduresa i m'ho prenc amb tanta calma com puc, solament m'esforço quan la pendent és molt forta i cal superar un tram per tornar immediatament a l'intercanvi de pedals sense més ànim que recuperar-me de l'esforç.
Tot d'una ens trobem amb una rampa immensa i tot el que veig al davant es gent caminant espenyent la bici, penso que ho intentaré però són uns 200 m que fan pensar que no seran possibles poder mantenir una regulació suficient per no explotar... i efectivament, quan en portem uns 50 m fets la bici comença a no voler pujar i desviar-se cap a un costat o l'altre fins que al final s'entravessa i tinc de posar el peu a terra i quan passa això vol dir que ja estàs tan buit que penses que ni tan sols caminant tindràs forces per poder remuntar aquesta paret. Pas a pas, regulant tan com puc les forces, arribo al final de la llarga rampa i quan ho veig clar torno a pujar a la bici i immediatament ja arribo a un mirador de la vall que hi ha uns metres mes avall del coll de Torner.
Quan tothom som ja hi som al coll emprenem el ràpid descens fins a la Fonteta a rentar-nos i refrescar-nos ja que al final i durant tota la pujada el sol a escalfant de valent.
No sé si ha estat que avui no em trobo gens bé i quan arribo a casa comprovo que tinc febre o que la serra de Pàndols és molt agressiva però crec que ha estat una de les sortides més dures que hem fet fins ara, i encara sort que no havíem fet la pujada del la costa del Molí!
Hem acabat dinant a un restaurant de Gandesa que ens ha sorprès molt agradablement per la qualitat dels plats que hem menjat, Sibaritas, al menys ens hem refet de la dura jornada. Mentre dinem ens arriba la noticia que Joel es troba bé i que sembla que el mal al dit no serà res important. Final feliç per a tots!
Distància recorreguda: 30 km
Desnivell de pujada acumulat: 1.100 m




dissabte, 7 de maig de 2016

Seròs

El dia es desperta tapat, però les previsions de pluja són escasses i a 2/4 de vuit ens trobem: Ramon C, Josep, Carles, Xavier N, Ignasi, Jordi M, Ramon L, Sergi A, Montse R i Manolo, amb moltes ganes de passar un molt dia pedalant.
Abans de les 9 ja estem tots a punt per començar a pedalar des de Seròs, aquí el dia està amb bona temperatura, no fa gens d'aire i malgrat no fer sol no hi ha cap risc de pluja. 
Comencem travessant tot el poble i ens dirigim cap al riu Segre que el travessem pel pont vell per agafar el camí de la Granja d'Escarp que immediatament el deixarem per començar a pujar per pista de terra en direcció a la omnipresent durant tot el dia Punta de Montmaneu, cim que acabarem donant tot el tomb abans de retornar a Seròs.
Quan anem pujant per la vall de Móra (casualitat, no?) anem veient a l'altra part de la fondalada una sendera que al tornar haurem de seguir, però ara anem pujant poc a poc per la pista i anem guanyant alçada gradualment sempre en direcció al Montmaneu. Més endavant creuem la traça que seguirem quan baixem i seguim en la mateixa direcció.
El paisatge en aquest tram és totalment diferent del que podíem esperar, són fondalades de cereals, ordi, envoltades de crestes aspres amb poca vegetació. El terra és groguenc i arreu es troben unes betes de pedra gres que ens acompanyarà durant tota la ruta.
Al poc de travessar el camí asfaltat, carretera, de la Granja a Maials, deixem el camí per començar el regne de les senderes. Primer en seguim una que va pujant continuadament fins arribar a un mas damunt d'una serra amb una vista magnifica sobre camps d'oliveres allargant-se fins a Maials. Seguim un tram més de pista per tot d'una prendre una nova sendera que va pràcticament plana per una vessant encarada a Nord pel mig d'un bosc de pins no massa grans, com tos els que trobarem avui, fruit d'una replantació. La sendera és sencilla i molt divertida però amb alguna roca i petits escalons que la fan molt distreta.
Fem cap al fons d'una vall, que hem de remuntar el tram final per una nova sendera que puja fort però assequible i quan ja pensem que no podrem més gira en rodó i continua plana un bon tros per acabar baixant bruscamental final. Tota pedalada i molt agraïda de fer per dins el bosc inicialment i seguint una carena després.
Prenem una nova pista que ens porta a una nova vall que tornem a remuntar pujant bancals tal com si fossin escalons i igualment al arribar a un lloc que ja pensem que no podrem continuar, la sendera torna a girar i esdevé planera i que ens portarà a una nova sendera que igual que les altres es força pedalable fins arribar a un punt on trobem un esglaó i unes corbes amb forta pendent que ens aconsellen fer-les caminant però és molt poc tros i de seguit podem continuar circulant per aquesta llarguíssima sendera que ens aboca a una nova fondalada que cal remuntar fins al cap damunt per saltar a una nova vall que baixem sempre per sendera. Ja no sé quan de tros portem de sendera, amunt i avall, però sempre pedalant!!!!!
Al final ja solament ens que remuntar la darrera pujada fins al peu de la Punta de Montmaneu i des d'allí contemplar Seròs a la llunyania i iniciar tot un seguit de noves senderes entremig de pinarets molt agraïdes i divertides de fer. Tot un seguit de senderes en deixen al final al camí de la Granja a Maials que el seguim fins travessar per on havíem passat abans i seguim per una pista que ens remuntar lleugerament fins a una cresta on agafem la sendera més llarga del dia amb petits trams de pista que la va unint. És summament agradable de fer, sempre pràcticament plana amb lleuger descens, aquí i allà saltant marges travessant fondalades per sempre damunt de la bici i gaudint d'allò més.
Al final tornem a ser a la vall de Móra i retornem a Serò pel mateix camí que hem vingut fins travessar el pont, des d'on anem a Seròs ja directament.
Per acabar de sortir el dia rodó al restaurant ens donen un dinar que ens refà de la llarga pedalada i ens dona temps a poder comentar i assaborir tots plegats el magnífic dia passat.
Distància recorreguda: 48 km
Desnivell de pujada acumulat: 800 m





dissabte, 16 d’abril de 2016

La Fatarella


Aquest cap de setmana no toca sortida fora terme, però el company Xavier Anglada s'ofereix per a fer-nos de guia per una ruta pels voltants de la Fatarella i ensenyar-nos un parell de senders, fet al que no podem negar-nos. Així que sortim amb les bicis carregades als cotxes a les 8 del matí des del Parc Central de Móra la Nova per començar a pedalar a 3/4 de nou des de davant del Casal de la Fatarella, el temps és esplèndid i el cel està ras, pel que serà un matí calorós.




Remuntem pel casc antic on alguns carrers estan "aixecats" per les obres que s'hi estan fent, avui hi ha mercat i estan acabant de muntar les parades, passem pel davant de l'església de Sant Andreu i de l'Ajuntament per sortir a l'alçada del sindicat, on trenquem a la dreta i remuntem cap a l'església de la Mare de Déu de la Misericòrdia, des d'on hi ha un magnífic mirador de la població i els seus entorns. Al baixar se'ns afegeix un company de la Fatarella, Victor, ens dirigim cap a les afores del poble, com si anéssim a trobar la carretera, però abans d'arribar-hi trenquem cap a la dreta per un camí, que al poc es converteix en un sender, tot just en el tram que baixa cap al barranc el ferm empitjora notablement i cal parar una mica de compte.
Al deixar la rampa trenquem cap a l'esquerra per agafar el camí de la Font de Bingaubó que deixem en un trencall cap a la dreta que hi ha abans d'arribar al "Mas de Janela", seguim per un camí que a l'estona es torna sender que discorre pel paratge de "Les Comitjanes", creuant primer el barranc de Bingaubó i després el barranc dels Plans de Gardells, i surt a una pista que agafem de pujada. Al poc tornem a agafar un altre sender per on entrem al terme municipal de Vilalba dels Arcs,... pugem, baixem, tornem a pujar i tornem a baixar, un veritable trencacames,... passem pel "Mas de Ramonet" i al poc sortim a un camí per tornar a agafar un altre sender,... baixem i pugem de nou per sortir de nou a camí tot just passat el "Mas del Ferrer", fem un tram de camí i de nou tram de sender,... i com no, baixada i pujada per salvar el barranc de les Comes... que ens deixa al camí de les Comes, que agafem direcció al paratge de "Damunt la Font", a l'arribar a aquest agafem el camí de la Sesca o de l'Aigua de Font, per on salvem la vall del barranc de les Comes.
Deixem el camí de la Sesca tot just abans de fer la baixada cap el barranc de la Sesca, agafem un camí que trenca cap a l'esquerra i en uns 3,0 km que passant prop del "Mas de l'Estanquer" ens baixa suaument des de la cota +480 a la +400 msnm, fins arribar a un dipòsit d'aigua dels bombers, on ens aturem per fer un mos i reposar forces, des s'aquest punt hi ha unes bones vistes de les valls del barranc de Vallplana.
Reposades les forces fem el sender que ens baixa fins a la cota +320 msnm en un recorregut d'encara no uns 1,2 km, tot crestejant el massís que queda confinat per les traces dels barrancs de Berrús i de les Deveses, tot just en el punt que aquest últim tributa en el primer, passem pel costat d'un camp que no fa gaire han llaurat i sortim al camí de Berrús, per on salvem el barranc del mateix nom, i al poc trenquem cap a la dreta pel camí que passant pel "Mas de Damian" i prop de la "Bassa de Canyola"remunta fins al camí de Sant Joan, i per aquest continuem pujant fins arribar a unes trinxeres de la Gerra Civil que es troben a tocar de l'antic camí de la Pobla de Massaluca. Aturada i foto de grup de rigor.
Al poc ja tornem a estar pedalant per l'antic camí de la Pobla de Massaluca, assolida la cota +405 msnm i abans d'arribar al "Mas de la Mónica" trenquem cap a la dreta per una pista que porta al paratge de "los Barrancs" on troben un divertit sender que passant pel costat d'un refugi de la Guerra Civil, que segurament amb les trinxeres que hem vist fa poc formaria part d'un conjunt defensiu de l'antic camí de la Pobla de Massaluca, baixa crestejant per dins d'una massa boscosa per sortir a la cota +290 msnm en un camí que de baixada creua el barranc de Voravall per entrar al terme municipal de la Pobla de Massaluca, seguim per aquest camí que creua el barranc d'Espartius per anar a trobar l'antic camí de la Pobla de Massaluca tot just en el límit municipal, agafem aquest camí, de manera que retornem al terme municipal de Vilalba dels Arcs, creuem de nou el barranc de Voravall i comencem l'ascens des de la cota 270 msnm fins pràcticament a la cota +400 msnm, per sortir a prop de les trinxeres.
Després de crestejar una estona per l'antic camí de la Pobla de Massaluca trenquem a l'esquerra per baixar per una pista cap al camí de Berrús que seguim de baixada fins arribar a l'alçada del "Mas de Margarito" on trenquem cap a la dreta per agafar una pista que des de la cota +260 msnm i al llarg d'uns 3,0 km ens ha de remuntar fins a la cota +410 msnm, on trobem una cruïlla de camins que naltros hem de seguir direcció a la Fatarella, agafant un camí que descendeix pel vessant del marge esquerre del barranc de la Sesca fins creuar la llera d'aquest barranc, passant pel costat del "Mas dels Gossos", i entrant en el terme municipal de la Fatarella tot creuant el barranc de Sant Francesc, per on fem cap a la pista asfaltada de Sant Francesc, per on remuntem els últims 5,2 km que ens falten per arribar a la Fatarella per la part baixa del poble, passant a tocar de l'Ermita de la Mare de Déu del Carme, en aquest recorregut que ressegueix la traça del barranc de Sant Francesc podem observar tot un seguit de construccions de pedra seca (marges i cabanes), així com nombroses ruïnes d'antics molins.
Una ruta exigent, però amb trams molt xaladors!!!... gràcies als amfitrions per guiar-nos per aquests racons del seu municipi i voltants. 
Distància recorreguda: 40 km
Desnivell de pujada acumulat: 900 m
wink emoticon

diumenge, 10 d’abril de 2016

GR99 de Casp a Móra la Nova: 2a etapa

Tal com vàrem acordar a les 8 del matí som tots al menjador per esmorzar i s'ha de dir que en l'hotel Zaytun, on hem passat la nit, ens han cuidat molt i molt bé, tant al sopar com en l'esplèndid esmorzar que ens trobem.
Ales 9 ja estem tots a punt per començar la segona jornada, les cames es noten una mica pesades encara que esperem que quan s'escalfin amb les primeres pedalades es vagin refent i aguantin tota la jornada.

track del dia
Travessem el pont de l'aiguabarreig del Segre i el Cinca i marxem per la riba esquerra de l'Ebre. Les vistes sobre Mequinença i l'Ebre són precioses, l'Ebre sembla un mirall i Mequinença està totalment il·luminada pel sol que llueix nítidament, el castell està imponent dominant tota la població i ens fa girar tot sovint a contemplar aquest paisatge tan confortant.


El nostre camí passa un bon tram tocant el riu per sota d'uns espadats impressionants de més de 100 m d'alt i sovint culminats per les deixalles de les mines de carbó que encara hi ha a la zona, això ens fa pensar amb l'escriptor Jesús Moncada i el seus llibres sobre Mequinença, l'Ebre i les seves persones.
Quan ja hem deixat enredera la vista del poble arribem a la sortida del barranc de l'Aiguamoll i trenquem perpendicularment el nostre plàcid trajecte per la vora del riu per iniciar la pujada fins Almatret. Primerament la pendent és bastant suau i anem pujant per una pista força bona trobant realment cert punts amb aiguamolls, dels que li deu venir el nom. Quan arribem a la mina Lluc ja ens pensem que som gairebé dalt, però encara ens queda la mitat de la pujada i les pendents més fortes, així que posem el ritme de pujada i pedalada a pedalada anem guanyant nivell. Malgrat tot l'ascensió és bastant còmoda si no es porta pressa però a nosaltres ja ens comencen a tornar a pesar les cames, es nota que no estem acostumats a fer ni tants Km ni fes jornades seguides sense haver recuperat les forces, sort que encara les anques no es queixen gaire hi molesta poc el selló.
Al arribar a la carretera que ve de Maials ens reagrupem i acabem de pujar al poble per la carretera antiga. Quan estem a la plaça d'Almatret tenim la sensació que ja ho tenim superat i ens considerem ja a Móra però encara ens queden 50 km!.
Ens aturem per prendre alguna cosa que ens reposi l'energia, moment en què l'oratge canvia i comença a bufar un aire fresc que fa que ens posem el paravents i alguns fins i tot facin un cafè calent al bar de la Plaça, on ens fan obsequi d'un pin del Club Ciclista i Excursionista d'Almatret. 
Un cop refets una mica de la pujada sortim d'Almatret per un camí que voreja la caiguda cap a Riba-roja amb una vista molt amplia des del seu Mirador, llàstima que aquí el dia ha començat a canviar i bufar la marinada i s'ha posat molta calitja, avui és veu molt més lluny el Montsant que ahir des de dalt de la serra de Rincones a causa de la boirina.
Just passat el mirador deixem la pista principal però seguim per la vora de la vessant fins a la Punta dels Escambrons i d'aquí, encara per una pista ja més bruta de vegetació, fins a la Punta del Puntal on es segueix per una sendera, força practicable encara que hi ha molta pedra i escalons, alguna corba molt tancada i en general amb bastant perill, prova d'això és que Joan Gallego destalona la roda de davant i cau, sort que no s'ha fet res i la roda solament cal inflar-la una mica ja que ella sola s'ha tornat a queda segellada.
Quan la sendera s'acaba la ruta ens porta en direcció contrària al que intuïtivament faríem i després de remunta uns metres per una pista enllacem amb un altre sender que transcorre més o menys planer per la vessant de la muntanya amb un mirador magnífic de Riba-roja, la presa i les valls que cauen ràpides als nostres peus. En el darrer escaló que trobem el Lluís cau, amb tanta mala fortuna que es dona un fort cop al genoll, hem d'anar a recollir la bici que baixat una mica des del sender i sort que encara pot continuar pedalant malgrat el dolor que li fa el genoll, esperem que després de dinar encara el pugui moure un cop hagi reposat una estona.
al poc arribem ja a una pista que baixa molt vertical, es nota que no fa gaire que ha estat oberta, i que ràpidament ens deixa al pont de Riba-roja, seguint sense travessar el riu per la riba esquerra per donar la volta al meandre que forma el riu per anar cap a la reserva de Sebes.
Aquí cada tram de pujada ja es fa llarg, sort que són curts i enseguida tornes a baixar al costat del riu. Al racó de les cigonyes estan plens els nius i és tot un espectacle veure aquest animals tant tranquils.
Continuem per Sebes contemplant el bon treball que han fet en aquesta reserva natural del marge del riu, veiem també els cavalls de la Camarga pasturant pel canyissar i quan arribem a Flix solament tenim ganes de poder dinar i veure per refer-nos, tothom ja té el selló clavat al cul i no sap com posar-se damunt de la bici.
A la braseria del Pont ens tracten molt bé, es nota que en Xavi Anglada és un vell conegut i el tracte és magnífic. Després d'atipar-nos, massa segons els canons dels esportistes, reprenem la marxa pels carrers de Flix per anar a travessar el riu per la barca.
La pujada de la finca del Pla d'Ini esdeve un suplici pel genoll del Lluís però aguanta i amb paciència i esforç superar la cota més alta del que queda de trajecte i a mida que el va movent el va recuperant i pot continuar per la pista ara asfaltada que ens porta fins Vinebre per la vertical vessant que formen el Tossals. Deixem la pista per continuar per la riba del riu fins al pont que ens porta fins Ascó, ara ja es terreny conegut i sembla que ja siguem a casa, de fet les ganes d'arribar es noten per que no sé d'on es treuen les forces els que pedalem però s'incrementa el ritme moltíssim i les rampes que trobem fa que el grup s'allargui com una veritable goma.
El pas de l'Ase el trobem que han posat algunes proteccions a les parts més aèries damunt de la via del tren però el tram de roca està tant malament com sempre essent molt complicat fins i tot el caminar.
El que queda es fa a un ritme vibrant, ja no es respecta res, i sembla que tothom tingui tard, el que passa realment és que tots estem eufòrics de la proesa que acabem de completar, inaudita en el nostre club.
Distància recorreguda: 70 km
Desnivell de pujada acumulat: 650 m

dissabte, 9 d’abril de 2016

El GR99 de Casp a Móra la Nova: 1a etapa

Dissabte a les 8 del matí acabem de fer les darreres preparacions mirant de no oblidar res i sortim cap a l'estació del tren. A 2 quarts de 9 arribem i trobem a tots els companys: Ramon C, Josep M, Carles, Xavi N, Ignasi, JuanLu, Xavi A, Sergi U, Jordi M, Sergi A, Juan G, Lluís, Roger, Montse R, Jose L.
el primer problema ja el trobem en poder encabir totes les bicis al tren. Com som tanta colla no tenim prou lloc al furgó per posar-les totes, així que tenim de col·locar-les com podem entre la plataforma i ocupant lloc dins el vagó, tot gràcies a l'amabilitat de l revisora que trobem, de fet és una noia que havia viscut a Móra la Nova i que al final resulta que alguns la van acabar recordant.
A les 10 ja som a Casp, fa bon temps el cel esta molt lluminós i hi ha una bona transparència en l'aire, segurament ens bufarà el vent que esperem no sigui massa fort i en tots cas que ens afavoreixi.


Sortim de Casp seguint la vall del Guadalope, actualment transformat en un parc urba ja que ha perdut la seva funcionalitat de llera de riu al haver estat desviat més amunt tot travessant un petita serra. Remuntem la vall fins a la presa que barra el riu i alli ja trobem l'aigua del pantà que retorna fins a aquesta vall, preludi de trobar el mar d'Aragó en marea alta, es a dir, ple de gom a gom.
Saltem aquesta petita serra i ja ens posem a seguir la riba dreta del riu fins a perdre el nord de tants tombs que fa el riu, talment com una serp en repòs o que tingui mandra d'allargar-se. Entrem en un terrenys molt divertit, amb senderes llargues que van intentant seguir la vora del riu i que ens obliguem a fer fortes rampes i divertits descens.
quan ja portem una bona estona pedalant ens trobem altre cop davnat dels ulls del Guadalope i ens adonem que el recorregut es farà llarg ja que no acabem de deixar enredera els llocs per on ja hem passat.
Immediatament després d'haver pensat això, la sendera ens porta per una cresta amb caient cap als dos costats que si et despistes sembla que tinguis de caure al riu. Molt divertida amb forta pendent i que t'acaba deixant al final d'una península amb aigua als dos costats i que ens obliga a fer mitja volta i seguir per un camí per sortejar un braç del riu.
Sort que aquí trenquen per un istme que forma un fort meandre, com el de Flix, i ens porta altre cop al costat del riu just davant de la illa la Mediana. Tenim sol i ens ajuda a orientar, el vent també ens diu que tant d'hora anem cap a llevant com cap a ponent, però no tenim pèrdua, el riu sempre a la nostra esquerra.
Tornem a trobar una altra sendera preciosa pel mig d'un bosc, just a la riba del riu, amb un terra molt bo, que és la delícia de tots, la baixem ràpidament i anem seguint per la riba oposada a l'illa, fent tombs a cada braç de riu que entra i tot d'una ens trobem amb una paret al davant, amb la sendera totalment desfeta que ens obliga a fer una cadena per poder remuntar les bicis i després per ajudar a pujar als altres tot estirant-los des de dalt. Diversió continua!
Continuem per una pista que fa mes tombs que el riu com si li dolgués que arribéssim al mas del la Punta i poguéssim descansar una mica tot fent un mos. es tracta d'una àrea de lleure amb taules d'obra molt ben construïdes, és un lloc agradable i espaiós, llàstima que no hi hagi aigua a l'abast, es nota que estem en un desert!. Tot dinant gaudim d'una magnífica vista de l'ermita de la Magdalena, situada dalt d'un turó que quan el riu està ple esdevé una illa, però està a l'altra riba del riu i per tant no la podem visitar, malgrat tot serà un punt de referència que el tindrem a la vista durant una bona estona.
Des del mas de la Punta hi ha un braç del riu que no ens deixa continuar en la nostra direcció i cal que ens arribem fins a la carretera per poder-lo sortejar el que ens obliga a fer un altre sifó pronunciat i quan continuem el cami llavors ens trobem un rotlle d'aiguamoll impossible de passar que ens deixa les bicis fetes un fàstic. Sort que enseguida la cosa s'anima al prendre una sendera molt bonica, bastant plana i fàcil de seguir fins que tot d'una ens trobem el pas barrat per un arbres que havien caigut i ens toca fer de porcs senglars travessant entre les branques ja que no hi ha altra possibilitat.
El GR encara te de fer una altra sortida fins a la carretera per poder passar un altre braç i des d'aquí es va allunyant del riu per anar agafant una mica d'alçada fins a una finca molt gran amb grans construccions on fem una darrera parada per fer un altre mos i tenir una mica de recorregut abans no prendre la forta pujada que haurem de fer per saltar la serra de Rincones que barra el pas per anar a Mequinença.
El refugi de vall de Freixes segueix sent un sostre amb 4 pilars, una estructura que no mereix el nom de refugi i ja que es un final d'etapa si algú caminant confia en passar-hi la nit pot quedar ben decebut i totalment en precari!.
El passar el refugi comença la forta llarga pujada, la pista està força bé però les forces en aquest moment ja estan molt minvades i ens semblen unes rampes com a parets que amb la nostra paciència i pedalada a pedalada les superem sense més problemes fins remuntar tota la serra de Rincones per arribar a un gran altiplà que la corona podent-hi observa una amplia vista de tot el camí recorregut i la llarga serp que dibuixa el riu. Ara ja pedalem i avancem amb més alegria, ja solament cal fer un tram pràcticament pla i després gaudir d'una baixa llarga i ràpida que ens fa gaudir d'allò més.
Quan tornem a ser al riu ja estem gairebé damunt de la pressa que des de dalt no sembla gaire alta però quan la mirem des de baix es veu molt imponent amb una amplada espectacular i ara ja amb alçada molt respectable.
Arribem a Mequinença molt satisfet per tot el camí fet, pels racons de riu que transmetien una gran tranquil·litat, la solitud que es respirava per tot arreu i sobretot per la proesa assolida, ara ja solament queda l'intercanvi de sensacions que fem al voltant de la taula fent un refresc i després sopant.
Bon descans que demà hi tornem!
Distància recorreguda: 75 km
Desnivell de pujada acumulat: 1300 m